La inauguració de les obres de pavimentació, restauració i embelliment del temple parroquial (festa del Sagrat Cor de 2009) ens ha suggerit una reflexió sobre la seva construcció a final del segle XVIII, acompanyada d’un comentari breu sobre el seu marc històric i dels seus precedents.[1]

         1.- Cristianització de l’indret

         L’expansió del cristianisme s’ha de vincular directament amb la romanització, ja que a través del món romà la nova religió, que es basava en els ensenyaments de Jesucrist, s’expandí arreu predicada pels apòstols i seguidors, els quals fundaren comunitats cristianes principalment a les ciutats que vorejaven   la Mediterrània. La tradició recull que sant Pau, el més gran propagador de la religió de la caritat i l’esperança, arribà a final del segle I d.C. a les costes d’Hispània i predicà a Tàrraco, on  va fundar una de les primeres comunitats cristianes de la península ibèrica. L’expansió, però, més enllà de les muralles de la capital provincial, i al camp, i encara més concretament a la Conca de Barberà, fou lenta, de manera que no fou fins als segles III-IV de la nostra era que la contrada es cristianitzà. Un topònim d’una antiga vil·la romana de Sarral, Pedrinyà, -en llatí, Petrignano, relatiu a Pere- suggereix que el seu propietari fos un cristià. Amb tot, desconeixem el procés evolutiu del cristianisme durant els segles que dominaren la comarca els romans, així com també els visigots, perquè dels vestigis pervinguts fins a nosaltres no s’infereix cap conclusió al respecte. En la hipòtesi que alguns dels habitants de la  comarca haguessin abraçat la nova religió, això no implicà que es construïssin temples sinó que segurament els cristians es reunirien per celebrar l’Eucaristia en alguna vil·la l’amo de la qual  fos cristià. De tant en tant, també s’aplegarien aquí per rebre la visita del bisbe de Tarragona o bé dels delegats que els animarien a seguir els ensenyaments evangèlics i a mantenir-se en la nova fe.

         2.- La ruptura temporal representada per l’Islam

En tot cas, i en el supòsit que la cristianització hagués incidit en el territori de la Conca, la cultura cristiana hauria desaparegut amb la islamització posterior de començament del segle VIII, quan aquestes terres caigueren sota la dominació sarraïna.

         La veritable cristianització  es consolidà a la comarca quan per iniciativa dels comtes de Barcelona, s’ocuparen aquestes terres a partir de final del segle IX. Sembla que els primers intents, duts a terme pel comte Sunyer el 945, foren desbaratats. En seguiren d’altres que intentaren consolidar la colonització cristiana en aquest sector de la frontera més occidental del comtat de Barcelona, que tampoc reeixiren ja que el territori fou objecte de les incursions sarraïnes el 978, el 1033, el 1096 i entre 1102 i 1103.

         3.- Conquesta feudal i cristianització.

Quan s’afermà la colonització catalana a la comarca l’acompanyà la cristianització. L’espasa  -conquesta feudal- guiava i escortava la rella -colonització de les terres- i la creu -cristianització-. Després, doncs, de la conquesta del territori, s’hi atragueren nous pobladors que cultivaren les terres i es promogué la construcció de nous temples que marcaven, així mateix, la línia fronterera de les dues cultures que lluitaven per la possessió d’un mateix territori.

         Foren generalment els senyors feudals –comtes i nobles- els que inicialment assumiren, amb la col·laboració dels seus vassalls, la  construcció de les esglésies als llocs que dominaven. Les torres o castells -senyal inequívoca del domini personal en el terreny militar, polític i social- i les esglésies -lloc de trobada de la comunitat veïnal, d’instrucció, formació i atenció social i espiritual- aixoplugaven, els primers, els nous pobladors davant les possibles agressions exteriors, mentre les esglésies garantien, així mateix, la pau interna tot acollint els feligresos i acompanyant-los en les diverses etapes de la seva vida, des del naixement fins a la mort.

         4.- De les esglésies pròpies a les esglésies diocesanes.

         Els  senyors feudals nomenaven gairebé sempre els preveres que havien de regir i dirigir les esglésies que feren bastir en els termes dels seus dominis. En disposaven com si fossin béns patrimonials i les dotaren per al manteniment dels clergues que les atenien  de propietats, béns i rendes.

         Els bisbes, però, progressivament anaren recuperant la titularitat de les esglésies i la facultat de nomenament dels preveres, usurpades per les especials circumstàncies de la conquesta i colonització del territori. Així mateix, a través moltes vegades de llargues negociacions amb els feudals, els prelats aconseguiren també les rendes bàsiques que des de molt antic tenien assignades les esglésies per al nodriment dels seus ministres, és a dir, els delmes i les primícies.

         5.- La construcció dels nous temples passat el període inicial de la colonització. El problema demogràfic, principal factor d’una nova construcció.

         La construcció d’un nou temple parroquial ve determinada adés per destrucció o deteriorament de l’anterior, adés per la incapacitat d’encabir-hi els fidels. Potser els dos motius es donaren en el cas de Solivella, per bé que fou principalment el segon el que més incidí en la presa de la decisió de la nova construcció si tenim present la seva evolució demogràfica a l’època medieval i sobre tot al segle XVIII.

         Si a final del segle XII i començament del XIII la població deuria estar integrada per un màxim de trenta/quaranta famílies, al llarg del segle XIV es donà un petit creixement com ho palesa que el 1358/1360 comptés amb 58/61 focs i 73 focs el 1365. Per bé que a final del segle següent hom nota una baixada demogràfica molt important, doncs passà a tenir només 34 focs, probablement con efecte de la crisi econòmica de final del segle XIV i de la guerra civil de 1462-1472. Aquesta minva la sofriren també les altres poblacions de la comarca: Montblanc de 485 focs el 1378 passà a 287 el 1497; Forès, de 111 a 24, Sarral de 194 a 136,  Blancafort, de 90 a 54 i Conesa, de 120 a 43, pels mateixos anys.  A partir, però, del segle XVI s’inicia una recuperació, com ho palesa el fet que al  final del període assoleixi la xifra de 45 focs, nombre que anà incrementant al llarg del segle XVII, per arribar a començament del segle XVIII a tenir 70 cases el 1708 i  88 cases el 1718, segons les relacions i cadastres d’aquesta època. Un cens poblacional de 1719 assigna a Solivella 262 habitants.

         6.- L’expansió econòmica i demogràfica del segle XVIII a Catalunya, la Conca de Barberà i Solivella.

         El segle XVIII fou per a tot Catalunya, però especialment per a la comarca, de gran progrés econòmic, que incidí també positivament en la demografia. Si Catalunya en general augmentà la població en un 115%, la Conca ho féu en un 188% i Solivella arribà al 202%, passant de  262 habitants el 1719 a 792 el 1787.

         L’increment poblacional motivà que l’antiga església parroquial quedés petita per atendre les necessitats del veïns. El mateix esdevingué amb el fossar annex, on les restes dels traspassats s’acumulaven d’una manera indigna, atès el poc espai de que disposava el cementiri.

         7.- Situació de la parroquial  de Santa Maria de Solivella.

         L’església primitiva es trobava situada a l’actual Costeta, a la banda dreta mirant el castell, al turonet damunt de l’actual plaça dels Tupins i al costat de l’antiga abadia, al final del carrer que no passa.

8.- Les èpoques de bastiment dels temples parroquials a la comarca.

         El temple es va construir entre final del segle XII i començament del segle XIII. Era d’estil romànic, com la major part de les esglésies que es bastiren tot seguit a la conquesta i colonització del territori de la Conca. Al llarg de tot el període medieval, atès el nombre de veïns del poble, el temple fou suficient per atendre les seves necessitats, diversament del que s’esdevingué a altres poblacions de la comarca, que en els segles XIV i XV edificaren noves esglésies. Serien els casos de Montblanc, amb l’església parroquial de Santa Maria, de l’Espluga de Francolí i de Conesa, totes elles d’estil gòtic. En canvi, una minoria de temples parroquials de la comarca, a vegades amb petites ampliacions, disposaren de suficient capacitat per atendre els fidels, fins i tot en èpoques posteriors. Poden esmentar-se els  exemples de Forès, la Guàrdia dels Prats, Fonoll, Vallfogona, Albió, Montargull i Senan, entre d’altres. Això no privà perquè alguns d’aquests temples s’hi fessin modificacions, principalment, a l’interior de les naus, per adaptar-los a les modes estilístiques d’un determinat moment històric. A Senan, per exemple, en el segle XVIII, en lloc de construir una nova església d’acord amb l’estil del moment,  es recobrí la volta de canó de la nau d’estil romànic amb guix i les corresponents motllures per transformar-la en estil barroc. A Vallfogona, per citar un altre exemple, al segle XIV se li afegí una capella dedicada a santa Caterina, al segle XVII el famós rector  Vicent Garcia  hi féu bastí la capella de santa Bàrbara, mentre al segle XIX s’hi afegí el presbiteri actual. A Forès, a final del segle XIII o a començament del  segle XIV s’amplià amb una capella al mur nord dedicada a sant Miquel, mentre el 1330 se n’hi afegí una altra a la banda meridional, que entre totes dues constitueixen una mena de creuer.

         La major part de les poblacions, però, optaren per la construcció de noves esglésies, com esdevingué a bona part dels pobles de la diòcesis de Tarragona.

         A la Conca, els temples parroquials bastits principalment al segle XVIII, d’estil barroc,  foren Barberà,  Sarral, Blancafort, Les Piles, Biure, Rocafort de Queralt, Montbrió, Savallà, Vilanova de Prades i Solivella. Algunes, com ara Barberà i Sarral, integraren importants elements de les antigues esglésies. En ambdós casos els timpans de les portalades dedicats a la Mare de Déu.

         9.- El fossar de Solivella. El seu trasllat al nou emplaçament.

Malgrat de no disposar de la documentació que ho acrediti, suposem que abans de la meitat del segle XVIII es traslladà el cementiri parroquial del costat de l’església vella al pla, vora on després es bastí l’actual temple parroquial. Ja hem avançat que l’espai de terreny que ocupava el cementiri al costat de l’església vella no permetia l’eixamplament del fossar per les bandes de solixent i septentrional, delimitades pel desnivell del terreny específic de la “Costeta”.

Tampoc permetia l’expansió del fossar per la banda occidental de l’església, atès que ja en el segle XVII s’havia bastit en aquest sector  una petita esglesiola dedicada a sant Joan, promoguda pels Llorac, senyors del poble.

         És probable que el nou fossar, prèvies negociacions amb el senyor del castell, es bastís precisament en un terreny que aquest hauria cedit a la parròquia, ja que la propietat d’aquell sector encara no construït de dins de la població li pertanyia. Aquesta actuació urbanística interessava també al concedent que així aconseguia l’ampliació de la població pels sector sud-oriental.

         10.- Les iniciatives veïnes, un exemple a seguir.

         A les visites pastorals dels bisbes tarragonins, sovint hom troba exhortacions als rectors de la parròquia, als muníceps i als feligresos perquè prenguin exemple dels pobles de l’entorn de cara a la construcció d’un nou temple, més apropiat a les necessitats del moment.  A la visita que el prelat diocesà féu a Rocafort de Queralt l’any  1776 argumentà “teniendo presente la estrechez e indecencia de la iglesia parroquial procuren por todos los medios posibles que les inspires su devoción  y zelo construir la nueva a imitación de otros pueblos más pobres y desvalidos.”

         De fet, en alguns llocs no calien ni les exhortacions dels bisbes, sinó que la pròpia idiosincràsia i dinàmica dels seus habitants va motivar que es generés un moviment d’emulació respecte a la població veïna. Un cas ben comprensible el representaria Blancafort, població que no dubtà en bastir una nova església a partir de 1793, quan ja havia estat acabada la de Solivella, entre d’altres motius per competir amb el temple d’aquest poble.

         11.- Motius principals de la construcció del nou temple: manca de capacitat i  deteriorament de l’edifici.

         Ja hem avançat que els dos motius principals que determinaren les construccions de nous temples a la diòcesi tarragonina i concretament a la Conca foren el deteriorament de les antigues esglésies romàniques, d’una banda, i d’una manera especial la poca cabuda dels edificis per atendre el nombre creixent de fidels. Aquestes dues causes es troben gairebé en totes les peticions d’autorització a les autoritats civils i eclesiàstiques per construir la nova església.

         És especialment interessant consignar les raons que els promotors del nou temple de Sarral aportaren al Consell de Castella per poder tirar endavant el projecte de la construcció del nou temple. Deien que como la larqueza del tiempo todo lo consume, y la vejez a toda fuerza debilita y enflaqueze,  assí se halla la mitad de la Parroquial Iglesia de la presente villa de Çarreal, Arzobispado de Tarragona; por su demasiada antigüedad, no del todo derribada, pero de tal modo enflaquecida y peligrosa, que no se sostiene más que con dos gayatos, que el uno consiste en una pequeña y no muy firme columna, y el otro en un madero, que ambos fue necesario poner, el uno ya muchos y el otro pocos años atrás,  para que se mantuviera menos peligrosa. Pero así como un viejo, con un palo que le sirve de geato dilata algun tanto su cahída, pero no puede librarse de ella, asímismo habiéndose ya dilatado con dichos gayatos el demolimiento de dicha parte de Iglesia todo el tiempo que podíamos esperar, se halla actualmente tan peligrosa que amenasa la más  prompta ruhína, en tanto que quien atentamente la mira, no atribuye su mantuvimiento a otra cosa que a la Divina providencia y milagro; a cuyo hacer patrecen que tentan a Dios aquellos que entren en ella, haviendo dado ya muchos avisos como a mensageros de su accelerada caahída, como son el haver caído varias veces piedras y otros materiales de que se compone, y una vez entre otras tan grande cantidad que al haver cahído dos minutos antes hubiera muerto más de veinte personas, pudiéndose seguir de su ruhína muy mayor daño y no menior que la muerte de los muchos que están perpendicularmente bajo dicha parte de iglesia, derribándose a tiempo que se celebren los divinos oficios y demás funciones eclesiásticas...”

         No massa lluny de Solivella, a l’Urgell, l’Ajuntament de Vallbona basava la seva intenció de bastir una nova església en les exhortacions del  prelat i també en el mal estat del vell temple romànic. Els muníceps ho argumentaven així el 1801:

         “En atenció que lo Il·lustríssim y  Reverendíssim  Senyor Arquebisbe de la ciutat de Tarragona en varios actes de visita han encarregat molt particularment als rectors y curas pàrrocos de la iglésia parroquial del present poble, y també al actual,  segons ho asseguren alguns edictes otorgats, que procurà per tots termes inclinar a sos feligresos a la erecció o construcció de un nou temple, com aixís de tot resulta dels mateixos originals Decrets de Visita que conserva en son poder dit actual reverent rector; y respecte que la iglésia que tenen en la actualitat, no solament és limitada per la crecuda població y número de gents o personas de que se compon lo poble, sinó que tampoch està ab lo decoro corresponent, a causa de que se havita sobre ells, eo demunt sa bòveda; y volent dit magnífich ajuntament y particulars, com és just, donar cumpliment als referits decrets de sa Il·lustríssima y evitar que donàs  alguna providència sobre est particular, que seria molt sensible a estos vehins, majorment si  se’ls obligava forçosament a sa edificació y conservació de aquell temple y sos ornaments, de què careixen també bastant, y a fi que no se verifique aquella circumstància, y ja que en altras vegadas se havia acordada la dita  edificació, que no se ha verificada sens dubte per haver-se mogut varios obstacles que solen sempre mourer-se en semblants obres; y veyent de altra part que dits otorgants per tots termes  estan obligats a tot lo dal referit, e inseguint lo consell de varias personas que los han inclinat a sa condescendència, a que ab la major alegria consenten...”

         Els promotors de la nova església parroquial de Solivella al·legaren també els esmentats dos motius principals, segons informà la Reial Audiència de Catalunya: no sólo por la estrechez y poca capacidad de la actual, respecto lo numeroso del pueblo, y también de los males materiales de que consta”.

         No es fa esment a les exhortacions de l’arquebisbe. Però cal suposar que els prelats en les seves visites pastorals deurien aconsellar i induir a substituir el vell temple per un de nou.

         12.- Els promotors de la nova construcció.

         A les parròquies de poblacions grans, la responsabilitat de tenir ben arranjat el temple i de disposar les obres que calien era delegada en els “obrers”, que eren, a més, els qui havien d’aconseguir les autoritzacions necessàries i cercar els diners per a les reparacions de l’edifici o el seu embelliment, o si es donava el cas, la seva substitució per un temple nou. Les seves actuacions restaven enregistrades en els anomenats “llibres d’obra”, que es conservaven en el corresponent arxiu parroquial i que, en el cas de disposar-ne, són una font extraordinària per al coneixement de l’evolució històrica i constructiva de la corresponent església parroquial.

         A Solivella, però, per ser una parròquia d’una població no gaire important, la responsabilitat del manteniment de l’església parroquial requeia, sota la supervisió del prelat diocesà, en el rector i en els representants del poble o comú, els anomenats “consellers” fins a 1716 i “regidors” a partir d’aquest any, amb la promulgació del Decret de Nova Planta. També hi participava el senyor del lloc a través del seu delegat o “batlle” qui, juntament amb els regidors, constituïa l'”ajuntament”.

         La resposta a la petició donada el 6 de febrer de 1766 per la Reial Audiència de Catalunya especifica que la sol·licitud de construcció d’una nova església la feren el  Párroco, Justicia y Regidores del lugar de Solivella, partido de Montblanch, de este Principado.

         13.- L’acord de tirar endavant la iniciativa

         A partir de la segona meitat del segle XVIII, amb l’increment constant de la població que ja havia motivat el trasllat del cementiri parroquial a un altre indret del poble, tant el rector com les autoritats civils, com el senyor del lloc, Francesc de Vilalba i de Llorac, veieren  la necessitat d’ampliar el vell temple o fer-ne un de nou. Un cosa, com a mínim diversa deuria ser el criteri dels vilatans. El tema deuria ser per bastant de temps en boca d’uns i altres i segurament deuria disposar dels favorables i també dels detractors, com esdevé sempre en aquests tipus d’actuacions que afecten directament o indirecta a una comunitat i les butxaques de les famílies que l’integren.

El cas de Sarral pot ser paradigmàtic dels problemes que sovint s’havien de superar per a dur a terme l’obra. Els veïns que s’havien reunit diverses vegades per tractar aquest assumpte, sempre acabaven amb “crits i parers oposats”, tal com exposa un document de 1748. Només la presència física de l’arquebisbe Pere de Copons fou suficient per convèncer els sarralencs de la necessitat d’aprovar de fer les obres necessàries, presència que anà acompanyada d’un esdeveniment que va ser determinant per a aconseguir l’objectiu proposat pel prelat: mentre es trobava dins l’església parlant al grup de menestrals i pagesos més rics de la població, van caure de la volta diverses pedres que, sense que fessin mal a ningú, foren considerades pels assistents com un senyal diví que els manava a acceptar la proposta de l’arquebisbe.

         La construcció d’un edifici tan gran –comparable amb el castell, que s’havia bastit i ampliat en diverses èpoques, per bé que la seva part més important havia estat construïda al llarg del segle XV- implicava un cost econòmic considerable que haurien d’assumir els veïns. És cert, d’altra banda, que el bon preu que es pagava pel vi podia afavorir l’assumpció d’una despesa extraordinària com suposava el cost de les obres.

         Per prendre formalment la decisió els responsables eclesiàstic i civils demanaren la conformitat dels majors hisendats perquè es comprometessin també amb la decisió dels promotors, sobretot per la incidència econòmica que el finançament tindria entre els terratinents. L’acord es materialitzà entre l’estiu i la tardor de 1765, en què el rector, el batlle i els regidors de Solivella s’adreçaven al Reial Consell de Castella -òrgan suprem de govern de la monarquia espanyola durant el període dels Borbons- perquè els autoritzés a autoimposar-se diverses contribucions destinades a sufragar les despeses de la construcció d’un nou temple parroquial. El Reial Consell de Castella, per tal de conèixer amb fonament el tema i prendre les decisions oportunes, s’adreçà  el 27 de novembre del mateix any a la Reial Audiència de Catalunya perquè l’informés de la sol·licitud dels responsables solivellencs.

         Cal pensar també que per aquest mateix temps els responsables de la iniciativa degueren sol·licitar al monarca espanyol un ajut  per a l’obra, atès que no disposaven inicialment de cap cabal per tirar-la endavant. Carles III d’Espanya (1759-1788) va acollir favorablement la seva petició  i concedí de l’espoli  -els béns deixats- del difunt arquebisbe de Tarragona Llorenç Despuig i Cotoner (1763-1764) la quantitat de 425 lliures.

         14.- Un pas previ important i imprescindible: la “planta” i la “taba”.

         El primer que decidiren els promotors del nou temple, després d’haver pres l’acord de tirar endavant l’obra, fou cercar i encomanar a un arquitecte o mestre d’obres el projecte o traça del nou edifici. No sabem a qui encarregaren aquesta tasca, però ben aviat disposaren d’unes “plantes” o plànols de l’obra i que costaren 28 lliures, que l’empresari a qui s’adjudiqués la construcció hauria d’abonar.

Els tracistes que elaboraven els plànols i perfils del temple eren generalment mestres d’obres de la confiança dels promotors, a vegades també arquitectes o fins i tot religiosos especialitzats en la confecció d’aquests tipus de plànols. Abans de fer oficial la traça, l’havien d’aprovar els comitents, en el nostre cas, els promotors, és a dir, rector i ajuntament. Durant el període constructiu, a instància de qualsevol de les dues parts, es podia variar algun aspecte de la traça. Veurem més endavant com això s’esdevingué en diverses ocasions.  La documentació conservada suggereix que aquesta “planta” es podia consultar a la casa del Comú juntament amb la taba o plec de condicions per a la subhasta de l’obra. La documentació confirma també que una còpia d’aquesta planta o plànol fou lliurada al Reial Consell de Castella i analitzada per la Reial Audiència de Catalunya.

         Acompanyava la “traça” o plànols de l’edifici la “taba” o document on es recollien les condicions tècniques de la construcció. Generalment era el mateix tracista l’encarregat d’elaborar la taba. La de la construcció de l’església de Solivella constava de trenta-set articles o punts que l’empresari hauria de complir. Per això el compromís entre adjudicatari i comitents es formalitzava mitjançant escriptura pública davant notari.

A vegades la “taba” corregia i rectificava algun o alguns aspectes de la “traça”, com passa en el nostre cas. Al segon punt de la “taba” s’especificava que tot i que l’empresari s’havia d’ajustar  als plànols i perfils de les plantes, havia de fer també “una trona a la pilastra que se li asenyalarà y escala per muntar-i”. A més, es rectificava la portalada major que a la planta hi constava d’onze pams d’amplària i que s’hauria de construir de tretze pams; així mateix l’alçària hauria de ser de vint-i-dos pams, modificant-se en aquesta manera el perfil de la portalada.

         Afortunadament per a l’història del nostre temple  s’ha conservat a l’arxiu parroquial aquest document cabdal per al coneixement dels detalls de la seva construcció i que va transcriure i estudiar mossèn Solanes en un treball publicat al primer volum de la “Miscel·lània d’Estudis Solivellencs”, que veié la llum l’any 1983.

         Aquesta taba fou lliurada a l’escrivà de l’ajuntament de Solivella Josep Roig, el qual, a instàncies del batlle Francesc Travé i els regidors Joan Espanyol, Josep Llaurador i Macià Montseny, la féu publicar el 17 de gener de 1769 perquè el dia assenyalat presentessin les seves ofertes els que volien prendre part en la subhasta. A més de fer-se el corresponent pregó públic a Solivella –en aquesta època hi consten, com a mínim, dos mestres d’obres, Josep Ballart i Ramon Sanahuja, a qui serà adjudicada la construcció, tal com veurem més endavant-, es féu saber a les poblacions veïnes per si algun mestre d’obres volia presentar-se a la licitació.

         15.- L’anàlisi minuciós per part de la Reial Audiència de Catalunya

         La Reial Audiència de Catalunya, juntament amb el capità general que la presidia, era el màxim organisme de govern del Principat després de la pèrdua de l’organització política pròpia arran de la Guerra de Successió (1714). Era també la màxima representació del monarca en el territori, de manera que bona part dels assumptes que afectaven les poblacions del país passaven a ser informats per aquest òrgan. De fet, l’Audiència només havia de valorar la justificació o no d’imposar-se els solivellencs el tribut especial destinat a la construcció de l’església. En concret el Reial Consell de Castella li demanava informe de lo que se le ofrezca y parezca, en asunto de dicha nueva fábrica, así tocante a la necsidad de la obra, o si puede suplir la antigua, reedificándose, reparándose o ampliándose, como de su coste y fondos. La minuciositat, però, amb què treballaven els advocats d’aquest organisme anaven molt més enllà de la simple informació sol·licitada pel Reial Consell de Castella.

         Després d’analitzar la petició dels promotors i  d’haver-se informat detalladament de les circumstàncies que rodejaven el seu propòsit, els membres de la Reial Audiència presentaren, amb data de 6 de febrer de 1766, les seves conclusions al Reial Consell de Castella. L’informe anava signat pel regent Rodrigo de la Torre i pels magistrats Antonio de Veyán, Juan González de León, Jacint de Tudó, Ramon de Ferran, Josep Martínez i de Pous i Antoni de Vilalba.

         El primer que manifestava aquest organisme col·legiat era que  estava d’acord en què era necessari bastir una nova església a Solivella, atès el mal estat de l’església actual i la seva insuficient capacitat  per encabir els fidels de la parròquia. Tot  seguit, però, passava a examinar els següents aspectes, sobre els quals en donava la seva opinió.

         a) l’emplaçament,

         Si pel que fa a la necessitat de la construcció, els membres de l’organisme no tenien cap dubte, per contra, sí que en tenien quant a quin lloc era més avantatjós i idoni l’emplaçament del nou edifici. Els promotors proposaven com a indret de la construcció  la banda més meridional de la població, al costat precisament del nou cementiri, una zona que al llarg del segle XVIII havia tingut  una notable expansió urbanística. De la seva banda, però, els magistrats de la Reial Audiència es decantaven perquè es construís en el lloc on havia estat sempre, i on hi havia al seu costat l’abadia i la petita església dedicada a sant Joan.

         b) els arguments en favor de mantenir l’emplaçament a la Costeta.

         Els magistrats justificaven la seva posició per diverses raons. La primera, perquè el vell emplaçament havia estat elegit com el lloc destinat a l’església de molts anys, sense que per cap motiu fos mai qüestionat per ningú com a no idoni; la segona raó, de molta més contundència que l’anterior, era perquè precisament el rector tenia el seu estatge en aquest sector de la població i, per tant, li era molt més fàcil la cura del temple i més ràpida l’administració dels sagraments. La tercera raó era encara molt més sòlida, doncs afectava al cost de les obres que es proposaven dur a terme. En el cas de bastir-se en el mateix lloc on estava emplaçada la vella, atesa la seva situació millor, resultaria una cinquena part més barata. I finalment, per la seva proximitat al castell, on residia des de feia temps el senyor jurisdiccional. Aquest, de la seva banda, cediria els terrenys que fossin necessaris per a l’emplaçament, tant a l’indret que ocupava com en el que proposaven els promotors. A més, en aquest darrer cas donaria també el terreny necessari i el producte de la venda de dues casetes en el lloc on es projectava la nova construcció. El senyor tampoc posava cap qüestió al fet que es bastís a la banda meridional del poble, molt més llunyana del castell, atès que el nucli urbà era molt reduït.

         c) el cost global de les obres i la seva reducció en cas d’optar per la Costeta.

         El “traç” i les condicions tècniques que anaven annexes a la sol·licitud  elevaven a 2.700 lliures el cost global de la construcció. Si s’acceptava , però, la proposta de la Reial Audiència es rebaixaria, tal com ja s’ha apuntat, una cinquena part, de manera que el cost de les obres es reduiria a 2.160 lliures.

         d) la viabilitat econòmica del projecte.

         Els magistrats analitzaren també  si la nova construcció podia ser assumida o no pels veïns.  Relacionaren els diners amb que comptaven o esperaven comptar en aquell moment, i l’import final que haurien de desembossar. D’entrada disposaven de les 425 lliures concedides graciosament pel monarca i calculaven que de la venda de les dues cases donades pel feudal se’n podrien treure altres 400 lliures, restant així només la quantitat de 1.360 per satisfer. De fet, efectuant correctament els càlculs el resultat seria de 1.335 lliures.

         Per fer front a aquesta despesa, don Francesc de Vilalba i de Llorac havia fer saber a la Reial Audiència la seva proposta específica. Considerava que no es podia exigir més col·laboració econòmica als veïns ja que estaven gravats amb el delme i el redelme, que li pagaven a ell com a senyor jurisdiccional, a més de l’import del cadastre que abonaven cada any al corregidor de Montblanc. Aquesta tributació, que tenien cura de recollir els regidors com a “aplegadors de les reials contribucions”, va motivar que sovint alguns veïns s’haguessin de vendre alguns trossos per fer front al seu inexcusable pagament.

         Desconeixem el total de les dues contribucions del delme i redelme en aquests anys. Però si ens fixem al que s’elevaven el 1721, segons els llibre de valies confeccionat en aquesta data -donat a conèixer en un treball publicat a la “Miscel·lània d’Estudis Solivellencs” el 1983 per Concepció Ballart i Marsol-, i que es pagaven al senyor, trobem que representaven unes 15.000 lliures, repartides en 9.000 pel delme, 4.500 pel redelme i 1.500 per la quístia. Si ho comparem amb la riquesa avaluada en terres i cases dels veïns en aquest mateix any, que s’elevava a 16.334 lliures, hom constata l’excessiva pressió fiscal a la que eren sotmesos els solivellencs.

         El senyor no volia que la misèria, derivada de més contribució, obligués a algunes famílies a deixar el poble i proposava distribuir equitativament el cost de l’obra. Per això, suggeria que només alguns veïns amb possibilitats econòmiques contribuïssin voluntàriament, en proporció a la seva riquesa i ingressos, amb  algunes quantitats. Ell, de la seva banda, aportaria 300 lliures anuals, durant quatre anys. D’aquesta manera amb les 1.200 lliures que satisfaria Francesc de Vilalba i Llorac i les que contribuirien aquests particulars es podrien assumir fàcilment  les obres.

         No ho veia de la mateix manera la Reial Audiència que al·legava prudentment que no hi havia seguretat absoluta que no es desdiguessin del seu compromís els veïns que s’hi obligaren, amb la qual circumstància el finançament restava truncat.  Per això, l’organisme era partidari, i així ho proposaven al Reial Consell de Castella, que el monarca els concedís una contribució especial del vintè –és a dir una part de cada vint-  pel termini de tres anys o els que cregués oportú. Aquesta nova contribució es calculava que cada any podia representar unes 500 lliures.

         e) abast de la contribució.

         La Reial  Audiència suggerí també la tributació per producció de les terres ja que la trobava molt més justa i proporcional als ingressos dels veïns.  A més, proposava que afectés als fruits de totes les terres, fins i tot les del rector i del senyor jurisdiccional.

         Per evitar possibles fraus aconsellava que els fruits fossin recollits a peu d’arbre o de garbera i que de la seva recol·lecta i administració s’encarregués una comissió integrada per persones íntegres i hisendades i no pels regidors.  Finalment els magistrats opinaven que el producte aplegat s’havia de destinar exclusivament a la fàbrica de l’església sense poder gastar en cap altra cosa o finalitat.

16.- La ratificació de l’acord de construir l’església nova

Malgrat que el Reial Consell de Castella donà la resposta a la petició dels promotors solivellencs amb certa celeritat, no fou fins el 6 de  febrer de 1768 que es reuní l’ajuntament per restar assabentat del permís reial i per comunicar-ho a les “forces vives” del poble. Aquest dia s’aplegaren a la casa del comú, sota la presidència del batlle Francesc Travé, els tres regidors  Llorenç Cardona, Josep Messeguer i Josep Torres. També hi assistiren com a més implicats en la nova construcció els veïns Jaume Copons, Joan Iglésies,  Jaume Ballart, Ramon Sanahuja, Joan Tarragó,  Josep Pijoan, Josep Espinac, Josep Andreu, Joan Espanyol, Masià Montseny, el mestre de cases Josep Ballart, Joan Copons, Josep Llaurador i Josep Sans. Aquests representaven també les “forces vives”.

El regidor degà Llorenç Cardona comunicà als presents que disposava del reial decret que els autoritzava a construir la nova església. Els assistents es donaren per assabentats i per  assegurar el finançament previst acordaren sol·licitar a l’arquebisbe de Tarragona que instés a la cort de Madrid que manés específicament als particulars de Solivella l’acompliment de les ordres que havia promulgat. També en aquesta ocasió els muníceps convingueren fer una nova “valia” on constés el valor de cada casa i de les terres de cada particular, en basa del qual contribuir, a través d’una “talla” o repartiment entre tots els habitants del poble i terratinents del terme per disposar dels diners inicials per començar les obres.

17.- La subhasta de les obres

         Prèviament els promotors es dedicaren a preparar els darrers aspectes abans d’iniciar la construcció de l’església. Els muníceps contactaren amb diversos mestres d’obres de la població i de l’entorn. Es van assabentar també dels preus dels materials de construcció, del guix, de les rajoles, de les bigues, de les llates, de les teules i de la fusteria. No oblidarien de preguntar també als pobles que en aquell moment estaven bastint el nou temple tots aquells aspectes i circumstàncies que els interessaven.

         Quan disposaren d’una informació suficient i després d’haver fet els contactes adients, l’ajuntament féu publicar la “taba” com a darrera fase prèvia a la construcció. Era, tal com hem avançat, el 17 de gener de 1769.

         Si bé el batlle era el mateix Francesc Travé de l’any anterior –el seu nomenament depenia del senyor jurisdiccional i el promovia i cessava a la seva voluntat-, els tres regidors havien canviat. Eren Joan Espanyol, Josep Llaurador i Macià Montseny.

         18.- L’adjudicació de l’obra.

         Els empresaris que optaren a adjudicar-se les obres es varen presentar el dia que assenyalà l’ajuntament –que deuria ser el mateix mes de gener de 1769-  per tal de presentar la seva oferta. Desconeixem els noms dels qui s’hi van oferir. En canvi, sí que sabem que l’obra fou adjudicada al mestre de cases solivellenc Ramon Sanahuja. Aquest empresari segurament havia estat molt interessat en què es tirés endavant la construcció com ho confirma el fet que estava present a la reunió del les “forces vives” del poble quan foren convocades per l’ajuntament el 6 de febrer de 1768.

         Feta l’adjudicació en base de la planta i les condicions tècniques recollides a la “taba”, generalment a l’empresari que presentava una oferta més econòmica o bé que fos de més confiança dels promotors o que tingués més prestigi, les dues parts anaven a cal notari per redactar el document de contracte.

         Aquest document, en el cas de conservar-se en els fons notarials dels arxius, té un gran interès per a la història del temple, perquè, a més de referir-nos del nom del mestre de cases adjudicatari, inclou una còpia de la “taba” i d’altres condicions tècniques que s’hi poguessin haver afegit, així com també les condicions econòmiques i els fiadors, gairebé sempre altres mestres de cases.

         Pel que fa a la construcció del temple de Solivella no hem trobat per ara el contracte. Aquesta mancança, per tant, no permet saber tot un conjunt de detalls sobre la seva edificació, com ara el de l’inici de les obres i el posterior desenvolupament. Amb tot, el fet que la “taba” enregistri que el primer pagament a l’empresari se li farà el primer de febrer de 1769, això suggereix que deuria ser aquest dia quan es van començar les obres del temple.

         19.- Utensilis, materials i mà d’obra

         La “taba” ens informa d’alguns aspectes de la construcció que ens permeten un mínim coneixement de com es tirà endavant la construcció. En allò que no ho enregistri mirarem de completar-ho amb el que coneixem d’altres llocs, gràcies principalment al treball de la professora Maria  Garganté sobre l’arquitectura religiosa del segle XVIII a les comarques veïnes de la Segarra i l’Urgell.

         Els estris i utensilis de paleta i altres necessaris per a l’excavació i construcció de l’edifici, com ara cabassos, coves, sàrries, sarrions o bastides anaren a càrrec de l’empresari.

         a) pagament de l’empresari.

         Pel seu treball i per les obligacions assumides per a la construcció del temple, el comú satisfaria cada any que hi treballés tres pagues de la mateixa quantitat, és a dir, el proper primer de febrer de 1769, la primera paga de 250 lliures; el dia 8 de setembre del mateix any, altres 250 lliures, i la tercera paga de 250 lliures  el dia 31 de desembre. Aquests diners incloïen el seu propi sou i els dels mestres, fadrins i aprenents que hi treballessin. La “taba” fixa com a jornal diari d’un mestre en 12 sous, en 10 sous els fadrins i en 7 sous els aprenents.

         b) materials utilitzats: pedra, calç, guix, teules i obra cuita, fusta, i ferramenta.

         La pedra fou un dels principals materials de la construcció del temple, utilitzant-se  per fer el paredat comú, per a les estructures fonamentals i també per als acabats més nobles.

         La “taba” especificava que la pedra que es necessités s’havia de treure de l’enderrocament l’església vella així com també de les dues cases que hi havia al costat i que havia donat el senyor jurisdiccional. En el cas de faltar-ne, l’obligació d’aportar-ne més seria de l’empresari. Al respecte, deia la “taba”: “lo impresari estarà  obligat a sercar y portar a sas costas tota la pedra que faltarà per acabar la dita obra”.

         La pedra s’havia fer servir per a les parets i fonaments, que havien de ser d’argamassa. En canvi, totes les cantonades exteriors, tan del frontis com del col·lateral, cantonades del campanar i dels finestrals havien de fer-se de pedra picada buixardada. De pedra picada tallantada s’havia de fer tot el perfil de la portalada, la rosassa, les cornises, carteles, els poms del frontis, sòcols, bases, portalades del campanar i sagristia, les tres grades del presbiteri i la tarima del presbiteri. Finalment, de pedra repicada buixardada s’havia de fabricar tota la façana fins al primer bordó del campanar, mentre que les escòsies del campanar i les graus de pujar al cor havien de ser fetes  de pedra picada tallantada i també els finestrals del campanar, on hi havia d’anar les campanes.

         La calç representava un material imprescindible en la construcció, utilitzat tant per fabricar l’argamassa, com per unir les pedres i blanquejar l’interior i exterior del temple. La taba especificava que “tota la iglésia de la part de fora haurà de ser  argamasada y anllisada, blancajada amb llet de cals”. Aquest material havia d’anar a càrrec del comú, qui es comprometia a proporcionar-lo segons especificava la “taba”.  Deia “Item sàpia dit impresari que lo comú farà a sas costas tota la cals que serà menester y portar-la a la basa de la obra y amasar-la en dita basa”.

         Igualment d’important era el guix, necessari per enguixar els murs i les voltes així com el motlluratge ornamental de les pilastres, cornises i capitells. Concretament la taba especificada  que les “voltes han de ser de guix sol a punt de blanquejar; com y també dega ser tot lo de dins que és nau, capellas, sachristias, coronisa y demés mollures de guix blanch, quedant tot emblanquinat de guix passat”. El guix l’havia d’aportar l’empresari. “Sàpia dit empresari –diu la taba- que tot lo guix se aurà manester se’l haje de arrencar, portar, courer y pasar tot a sas costes”

         Tot i que tenia  bona fama el guix de Sarral i de Vilaverd, el que es feia a Solivella, tot i ser de menor qualitat, s’utilitzava per a treballs menys refinats. Els promotors de l’església dels Omells de Na Gaia el 1777 estipulaven que mentre el guix blanc havia de ser de Sarral, el “comú” podia ser de Solivella. És probable, per tant, que la major part del guix utilitzat en el temple solivellenc fos fabricat al terme.

         Pertocava a l’empresari fer els cintres i pagar els fusters que havien d’enllatar i embigar el temple així com fer també totes les teulades, tant de la nau com de les capelles i de la sagristia

         Les rajoles i l’obra cuita –teules, maons, i cairons- representaven també uns importants materials de construcció molt utilitzats en els temples.  La “taba” fixa que l’empresari havia de fer  “los archs tan de la nau com de les capelles de mahons o de rajola de pla” i  també “enpavimentar tota l’església, capellas, sachristias i presbiteri de alló que lo comú li donarà”. Així mateix, s’acordava que era obligació de l’adjudicatari “fer totas las teuladas, tan de la nau com capellas y sachristias de teula”.

         Pel que fa, però, a aquests materials els proporcionaria el comú. “Item sàpia dit impresari –concretava la taba- que lo comú comprarà las teulas, rajolas, mahons y demés obra cuyta se haurà menester per dita obra”. En canvi, l’adjudicatari l’hauria d’anar a buscar sempre que estigués a menys de dos hores de camí. “Y lo impresari portar-la a sas costas que stiga a dos oras de tinguda de camí”.

         La rajola doblada es va utilitzar per fer totes les voltes de l’església, tal com restava recollit a la”taba”. “Item sàpia dit impresari serà de sa obligació lo fer totas las voltas tan de la nau com de las capellas, sachristias, volta  del cor,   tot de rajola doblada. Y la volta del cor enrajolada de la part de dalt”.

         Desconeixem el nombre d’aquest tipus de peces que es feren servir per a la construcció del temple. Per tenir, però, una idea per comparar, anotem aquestes dades referides a les Oluges, una església de proporcions semblants a la de Solivella. A aquest poble de la Segarra es van utilitzar 20.700 maons,  32.000 rajoles, 4.500 cairons per al paviment i 7.500 teules.

         La fusta per embigar i enllatar les cobertes de l’església anava a càrrec dels promotors, mentre que la seva col·locació l’havia d’assumir l’empresari. En general s’utilitzava fusta de bona qualitat per assegurar-ne la seva conservació, com ara el pi melis. Aquest material el proporcionaria també el comú. Així restava acordat a la “taba”: “Item sàpia dit impresari que tota la fusta, esto és, las bigas y llatas y portas se posaran al peu de la obra a costas del comú, y obligat lo impresari en plantar-las o clavar-las”.

         El comú, de la seva banda, s’obligava a proporcionar al mestre d’obres les meses dels altars, les piques de aigua beneita, les fonts baptismals i els ferros per a les llànties, que ho hauria de col·locar tot l’adjudicatari.

         Finalment, la ferramenta –claus, puntes i reixes de ferro- anaven a càrrec dels promotors, tal com recollia la “taba”. “Y que las finestras de las sachristias y devants com en la O posar-i rexas o filats que li donaran”.  “Y lo comú durà los claus” per enllatar i embigar tota l’església.  La quantitat de claus de diversa mena que exigia una obra com la construcció d’un temple era molt nombrós. Per tenir una idea de la utilització d’aquest material esmentem el cas de l’església de les Oluges, a la Segarra, on, segons la Maria Garganté, es van fer servir 8.500 claus i puntes.

         20.- El campanar

         La construcció del temple implicava també la de la torre del campanar. En la “taba” s’hi enregistren diverses referències a aquesta part del temple. La primera és en relació als fonaments, que al punt 3 s’obliga a l’empresari a fer-los molt més reforçats que per a les parets de l’església. També s’especifica al punt 5 que la portalada per pujar-hi des de dins de l’església ha de ser de pedra tallada tallantada i també les escòcies o motllures còncaves que donaven pas de la planta quadrada a la vuitavada, i les graus de pujar al cor.

El punt 6 estava dedicat totalment al campanar. L’empresari hauria de fer les graus des del cor al campanar, que havien de ser de rajola doblada, i d’un pam d’alt i quatre pams d’amplària. També havia de construir la barana d’aquestes escales. Al capdamunt de les escales s’havia de fer un trespol cinc pams més baix que els finestrals de les campanes a base de rajola doblada i al damunt s’havia d’enrajolar. Quan s’hagués acabat el campanar seria obligació de l’adjudicatari col·locar les campanes i arrebossar les parets de l’interior i perfilar la part exterior que no fos de pedra picada. Finalment, hauria de fer també una volta de pedra i argamassa per acabar el campanar, que hauria d’anar cobert de teules.

L’article 25 estava dedicat al rellotge del poble. En aquest sentit l’empresari “al muntar lo campanar deurà disposar puesto per plantar lo rellotja del Comú”. Anys a venir, al primer terç del segle XX, sorgiren diverses desavinences entre l’ajuntament i el rector per la propietat i ús del rellotge que a ben segur s’haurien pogut evitar si s’hagués fet cas al que fixava la “taba” en aquest punt.

         21.- Inici de les obres d’excavació i col·locació de la primera pedra

         Tal com hem avançat la construcció s’iniciava amb l’aplanament del terreny i l’excavació de les rases per començar a fer els fonaments de l’edifici. Aquesta tasca era molt important per assegurar  la seva solidesa  i evitar-ne l’esfondrament.  La “taba” dedica diversos punts a regular aquest aspecte. A l’article 15 s’obligava a l’empresari a fer “los fosos de l’iglésia nova y traurer la terra fora de la obra”, mentre que a l’article 3 especificava que “sàpia lo impresari que deurà fer totes les parets i fonaments de pedra i argamaa, y que dits fonaments degan tenir de banqueta o rodapeu un palm tan las parets interiors com exteriors, menos al campanar que ne aurà de tenir de banqueta o rodapeu a la part exterior quatra palms, y a la part de dins tot mesís fins al muell del piso de la iglésia”. Quant als fonaments l’adjudicatari havia d’assumir el seu cost fins a sis pams des del nivell de terra, però en cas que calgués baixar més avall, el comú pagaria el seu import, tant de materials com de treballadors.

         Si, tal com hem dit més amunt, els treballs es començaren el primer de febrer de 1769 amb l’excavació dels clots per als fonaments, al cap de no massa temps es procedí, tal com era costum, a la col·locació de la primera pedra. No hem trobat documentat aquest esdeveniment, però cal suposar que també es dugué a terme a Solivella. El ritual consistia en la benedicció i assentament en un lloc destacat del vall, generalment a la banda del presbiteri, d’una pedra tallada a l’efecte, on al seu interior s’hi col·locava un pergamí dins un canó de vidre i diverses monedes d’or i d’argent encunyades en aquell any. Al pergamí s’hi escrivia en llatí una breu referència al dia, mes i any, als noms del papa, el bisbe, el rector, el senyor jurisdiccional i dels muníceps del moment, així com també a la titular de la parròquia.

         Donada la solemnitat d’aquesta cerimònia, generalment era presidida pel prelat –que ho feia molt sovint amb motiu de la visita pastoral a la població- o bé per un eclesiàstic de rang  en el qual delegava. Podia ser el vicari general, un canonge, l’arxipreste i fins i tot el mateix rector del lloc. Es feia també una processó que, dirigint-se cap l’indret on s’havia de bastir el nou temple, sortia de l’antiga església parroquial portant el mestre d’obres la primera pedra. Hi participaven el senyor jurisdiccional, el rector, els components de l’ajuntament, els terratinents importants, el mestre d’obres i treballadors i el prelat o delegat que la presidia, acompanyats de tots els feligresos de la parròquia. Mentre es col·locava la pedra, els assistents cantaven les lletanies dels sants o el Tedéum.

         22.- Vicissituds durant la construcció

a) el tema de la nova rectoria   

Aprofitant que es construïa el nou temple en un indret també nou, el rector Josep Gaspar –que regia la parròquia com a mínim des del mes d’octubre de 1746, i per tant va viure tot el llarg procés del projecte i realització del les obres- va plantejar a l’ajuntament construir una nova rectoria al costat del nou temple. Els muníceps consideraren que la proposta era raonada ja que d’aquesta manera el rector podria atendre millor l’església, donada la proximitat, i també seria més fàcil l’atenció sacramental dels feligresos. El 2 de setembre de 1770 es reuní l’ajuntament sota presidència del batlle Francesc Travé i amb l’assistència dels regidors Josep Espinac, Joan Copons i Joan Tarragó, els quals a la petició del rector qui demanava “se li fasa la rectoria junt a la nova iglésia que ell també contribuïrà en lo que puga en  dita obra”, acordaren  que “en orde fer la rectoria junt a la nova iglésia diuen ser cosa molt convenient, sí que lo Comú fàsia tota forsa en la ajuda del senyor rector en que la rectoria se fasa ahont està destinat”.

Assumida pel municipi i amb la col·laboració econòmica del rector Josep Gaspar es bastí juntament a l’església la nova rectoria. A l’estiu de 1776, però,  quan s’estava construint  la portalada d’aquest edifici alguns veïns es queixaven que es trobava tan a prop de la porta del cementiri que impediria entrar els cadàvers dels difunts per ser inhumats. Per arranjar el problema, es reuní el 15 de juny de 1776 l’ajuntament presidit pel batlle Josep Messeguer i amb l’assistència dels tres regidors Josep Llaurador,  Sebastià Ballart i Anton Anglès i del síndic procurador  Sebastià Iglésies. Després d’analitzar la problemàtica, decidiren com a solució més fàcil “que  la portalada de entrar los difunts sia feta allà  ahont ja està asenyalat en dias passats per dit ajuntament sens impediment algun per entrar los difunts al fosar”.

         Desconeixem la localització d’aquesta nova rectoria així com també de quina porta que donava al cementiri es tractava. Sembla que la porta per transportar els morts al fossar era la que es trobava a la paret oriental del temple, on actualment hi ha l’altar del Roser, al costat de la porta de la sagristia. A la plaça de la Diputació hi és ben visible aquesta porta emparedada. A l’article 24 de la “taba” s’hi feia un esment especial: “Sàpia dit impresari que deixarà una porta per anar al fosar”.

         Avui, però, resulta difícil identificar el lloc de la nova rectoria. Es va construir dins l’actual plaça de la Diputació, al costat d’aquesta porta, junt al cementiri, o bé en un altre indret a tocar al fossar on també hi havia una altra porta d’ingrés exterior a l’església? Resta la incògnita.

         b) les dificultats econòmiques per continuar les obres.

         Les obres de construcció d’un edifici tan gran anaven amb lentitud no només per la seva pròpia envergadura sinó també per la dificultat del municipi per aplegar els diners necessaris.

         Com hem assenyalat més amunt el cost de la construcció s’assumia a través d’una nova contribució que s’havia autoimposat el poble amb l’autorització del Reial Consell de Castella, consistent en aportar cada pagès el vintè, és a dir una part de cada vint de totes les collites de l’any que produïssin les terres del terme. El permís per crear i percebre aquesta tributació havia estat concedit per tres anys a comptar de la collita dels cereals des de 1769, i s’acabava, per tant el 1771.

         Amb els tres anys en prou feines s’havia arribat a la meitat de l’alçada de l’edifici, de manera que calien més diners per continuar les obres.

         Per cercar una solució el 4 de maig de 1771 es reuní l’ajuntament sota presidència del batlle Anton Ballart i amb l’assistència dels tres regidors Josep Messeguer, Sebastià Ballart i Josep Sans i del síndic Josep Llorens per tractar la problemàtica. Havent analitzat l’assumpte i no havent trobat altra solució, els muníceps decidiren “que per acabar y donar fi ha dita nova iglésia lo medi millor era supplicar al reial Consell no·s donàs llisènsia de continuar altra trienni un vintè de tots los fruiyts per temps de tres anys ab lo modo consta de Reial  Decret quan se comensà dita iglésia”.

         Com que no era fàcil ni senzill obtenir la pròrroga o eixamplament d’aquesta imposició els muníceps cregueren que s’havia de cercar una persona “ben relacionada” amb el Consell de Castella o el monarca perquè pogués gestionar positivament el seu propòsit. Trobaren la persona més idònia a casa, és a dir en don Galceran de Vilalba i de Llorac, senyor jurisdiccional del poble, qui tenia llaços de parentiu amb alguns membres de la Reial Audiència i coneixences a la cort espanyola. Per això, en la mateixa sessió els muníceps acordaren “enviar procurador a Madrid ha don Galsaran de Vilalba y de Llorach y suplicat-li nos valga en representar al dit Reial Consell dit drecret per lo temps referit.  Y remetrer-li tots los demés instruments nesessaris per lo referit, que és lo millor medi per lo present se pot trobar”.

         c) la fornícula de damunt la portalada de l’església.

         La fornícula i la imatge de la Mare de Déu  que avui es troben damunt la portalada principal de l’església parroquial, com es pot comprovar comparant-les amb fotografies anteriors a la passada guerra civil de 1936-1939, no són les originals de quan es va construir el temple. Les dimensions de la fornícula han estat reduïdes i la imatge majestuosa de l’Assumpta que la presidia va ser lamentablement enderrocada i destruïda a final de juliol de 1936 i substituïda, la Festa del Sagrat Cor de l’any 1976, per una altra de més petita i senzilla, obra de l’escultor espluguí Miquel Vendrell i Fonoll.

         Quan a final de la primavera de 1771 la construcció del temple arribava a ultrapassar la línia de damunt de la portalada i, per tant, s’havia de procedir a deixar el buit corresponent a la fornícula que havia d’albergar la imatge de la titular, al mestre d’obres, que per la seva experiència disposava ja una visió ja global de la perspectiva general de la façana amb la part que ja s’havia construït, no li semblava bé la solució donada a la planta o plànol del temple perquè probablement l’espai, més aviat petit, dedicat a la fornícula contrastava excessivament amb la gran superfície de la façana.

         Coherent amb el seu compromís de construir una edifici harmònic i equilibrat en tots els seus detalls, malgrat la seva senzillesa i simplicitat, el mestre d’obres-empresari Ramon Sanahuja elaborà una alternativa a la fornícula que apareixia a la “traça” o plànols que estava obligat a seguir. Parlà del tema amb els membres de l’Ajuntament als quals presentà un  dibuix o “plantilla” de l’alternativa que proposava que, d’altra banda, suposaria un encariment de l’obra.

El 10 de maig de 1771 es reuniren a l’ajuntament novament els muníceps anteriors i examinaren la plantilla presentada pel mestre de cases i  la nova proposta de construcció de la fornícula – “que los impresaris de la nova iglésia avian reparat que en la capella de la planta que és sobre la portalada y faltan algunas circunstàncies per tanir lo degut mereix, y que ell  a fet una plantilla (com la mostra) ab lo degut deu tenir dita capella, y si dit ajuntament vol pagar los jornals costarà de treballar-i se farà conforme la plantilla que és dita, y si no, se proseguirà com és a la planta”.

         Els muníceps consideraren que la solució presentada per l’empresari era molt més convenient i que embellia la façana del temple. Per això, tot i el cost superior, decidiren que, atès “que la capella de la plantilla apar més hermosa y capàs  que la de la planta”, “es fasa la Capella conforme és la plantilla y que es pagui a l’impresari aquells dias o jornals se treballaran en dita capella, y asò a més de la paga del arrendament”.

         c) l’adquisició de la fusta a Balaguer.

         Ja hem avançat més amunt que la fusta era també un dels materials més imprescindibles per a la construcció de l’edifici, amb la qual es feien les bigues, llates, portes i finestres, principalment. Com esdevenia amb els altres materials, els promotors havien d’aprofitar, en el cas que es donés, un bon moment per adquirir-la al millor preu. També, ateses les dificultats econòmiques, si es podia, s’havien d’estalviar les despeses innecessàries per reduir costos.

         En vistes que les obres avançaven i també per evitar la seva aturada per manca de la fusta necessària, l’empresari comunicà als promotors que calia preveure ja la compra de la fusta i que, així mateix, proposà d’estalviar-se vint-i-dues bigues “paraderes” si es carregava directament sobre les parets. El 13 de maig de 1771 es reuní novament l’ajuntament, integrat pels mateixos membres, i decidí ajornar la compra de les esmentades vint-i-dos bigues “parederes” i enviar un regidor o el síndic procurador a Balaguer per adquirir la fusta.  El comissionat hauria de convenir amb el venedor que aquest la fes portar fins a Bellpuig, a on l’anirien a buscar els de Solivella. Altres llocs anaren també a comprar la fusta a Balaguer, com ara les Oluges.

         d) Una solució especialment “imaginativa”

         A ben segur que al llarg dels anys de la construcció del temple s’originaren moltes incidències que el bon fer dels membres dels consistori anaren superant amb seny i responsabilitat fins al seu acabament.  La història, però, ha enregistrat el sorgiment d’una dificultat i el remei dràstic que s’adoptà.

         A mitjan primavera de 1772, no sabem per quines circumstàncies, mancava llenya al terme per coure la pedra per fer calç.  El punt 30 de la “taba” responsabilitzava l’ajuntament a proporcionar la calç necessària. Això  motivà que els muníceps cerquessin la solució més adient per complir la seva obligació. El 6 d’abril de l’esmentat any es reuní el consistori sota la presidència del batlle Anton Ballart i amb l’assistència dels tres regidors Josep Llaurador, Josep Torres i Joan Iglésies. Convocaren també a la reunió i s’hi personaren el síndic procurador Joan Llorens, el diputat Sebastià Iglésies i el personer Jaume Iglésies. El regidor degà Josep Llaurador els assabentà del problema i de la solució que proposava.  Digué als presents que “era  prasís lo continuar fer cals per la obra de la nova iglésia y que trobant-se lo terme tan faltat de llenya no sabia com se pogués coure las fornades de cals que tan se nasesita. Però uns hòmens de Belltall tenien una gran partida de formigués ja feta en este terme de Solivella, que avian comprat la brosa a un tros tenia Joan Tarragó a la Costa del present terma, que en asò seria bastant per courer dita cals”.  Més clar, l’aigua. El regidor degà, doncs, havia enunciat el problema  i previst el desllorigador. Només hi haurien d’estar d’acord els altres assistents.

         Els presents acceptaren la solució proposada, això sí, pagant el just preu i atenint-se a les conseqüències derivades de la seva actuació. L’acord transcrit a l’acta municipal ho recollia així: “Y ha resolt dit ajuntament que los regidors detingan luego dits formigués ho faxinas, pagant als hòmens de Belltall tot son just valor que han pagat de la brosa com també lo traball de fer dits formiguers. Y cas la part contrària volgués proseguir per Justícia tingan los regidors facultat de seguir la causa, però que en interim prenguen los formigués y se coga luego la cals”.

         Desconeixem com va acabar aquesta incidència. Com que, però, no hem trobat cap altre rastre documental que permeti suggerir que el tema fos portat davant la justícia pels afectats de Belltall, suposem que es va utilitzar la brossa dels formiguers per coure la calç i que l’ajuntament els hi va pagar el valor corresponent. Amb tot, no deixa de sorprendre la manera “expeditiva” d’actuar dels muníceps solivellencs en aquella època.

         e) Una nova  recerca de solució del problema principal: les dificultats econòmiques per continuar les obres.

         Feia tres anys i escaig que s’havia començat la construcció del temple i calia assegurar-ne la continuació garantint el suport econòmic. Els responsables no paraven de preguntar a altres llocs que es trobaven en iguals circumstàncies com resolien aquest darrer aspecte per tal d’adoptar també les mateixes mesures.

         El 17 de maig de l’esmentat any 1772 es tornaren a reunir a la casa de l’ajuntament els esmentats batlle, regidors i síndic procurador. El regidor degà assabentà als presents que  “tenia notísia com molts comuns d’este Principat se sabia avian tret Reial Decret en consedir-los la quarta part dels delmes de aquells termes baronals per fabricar, compondrer y adornar y hermosear temples ho iglésias, tan en los adornos de dintre de ella com de robas y altres joells que nessesitasen; y com est poble està fabricàn  esta parroquial y que per falta de medis es dupta poder-se acabar la obra, disposàs lo present ajuntament si saria bé fer súplica si·s podria treurer Reial Decret per poder traure lo quart del delma per donar fi ha dita obra y ermosear aquella tan en lo interior com en lo exterior.”

         La proposta no només fou acceptada pels presents sinó que la van trobar òptima ja que d’obtenir-se el Reial Decret, els habitants restarien deslliurats de contribuir amb el vintè de les collites. Si la contribució afectava el delme, que també pagaven ells al senyor, els diners per a la continuació de les obres sortirien d’aquest tribut, al seu parer exorbitant, que satisfeien al feudal. La solució seria molt més justa i els alliberaria de l’excessiva pressió fiscal que els constrenyia. L’acta recull la resolució amb aquestes paraules: “Que luego se fasa tota diligènsia en suplicar y demanar la quarta part del delma per dita obra y adornos de dita iglésia que tan nesesitam y que los gastos portarà de  diligensiar este negosi degue lo comú pagar-los”.

         La solució proposada per l’ajuntament no va agradar al senyor Ramon de Vilalba i de Llorac, ja que li implicava una minva d’un quart dels ingressos que obtenia com a senyor jurisdiccional del lloc, al marge dels que li donaven les seves propietats. Cal suposar, per consegüent, que utilitzà tota la seva influència a la Reial Audiència i al Reial Consell de Castella perquè es rebutgés la proposta.

         f) Una situació desesperada: la reacció dels solivellencs el dia de la festa de Sagrat Cor de 1776.

         Les contribucions que pagaven els solivellencs a la hisenda reial per raó del cadastre, el delme que satisfeien al senyor i l’assumpció del cost de la construcció del nou temple, a les que es degueren afegir alguns anys de mala collita, els portaren a una situació econòmica difícil, tan desesperada que no trobaren altra sortida que demanar la clemència del senyor jurisdiccional.

         El dia 9 de setembre de 1776, festivitat del Sagrat Cor, - amb motiu de la qual es deurien aplegar al poble la major part dels homes per a la celebració de la festa votada-, a una hora que no interferís amb els actes religiosos, el batlle  Josep Messeguer i els regidors Josep Llaurador,  Sebastià Ballart i Anton Anglès convocaren als vint-i-cinc terratinents més importants per tractar les dificultats econòmiques que travessava la població. Feia ja temps que el tema estava en boca de la gent i que molts eren del parer que s’havia d’exposar al senyor jurisdiccional. L’acta de la sessió municipal ho enregistra així: “Que alguns particulars d’est poble avian instat diferents vagadas que saria bé que anàsen dos homes a conferir-se ab don Ramon de Vilalba en nom de tot este poble proposant-li la molta càrrega tenian de aver de pagar tans delmes que no·s podia viurer en ell.”

         Els reunits acceptaren la proposta d’enviar dos delegats a entrevistar-se amb el senyor perquè li presentessin les dificultats amb què es trobava la població, de manera que s’obtingués la reducció de la contribució  del delme. I resolgueren, en conseqüència, que “vajan ha trobar ha don Ramon ha Barcelona Josep Masaguer, batlla, y Sebastià Ballart, regidor, ha representar ab tota quietut al dit senyor tots els traballs pasan estos sos vasalls en aver de pagar tants delmas, y  així  se apiadàs de consedir-los algun alívio per poder viurer.”

         No sabem com van acabar les negociacions entre solivellencs i senyor. A partir, però, de la festa del Sagrat Cor de 1776 les coses començaren a canviar. La reivindicació d’unes millors i més justes condicions de contribució senyorial ja no era només un anhel dels més necessitats i econòmicament més pobres, sinó que era tot el poble, començant pel batlle, el delegat elegit pel senyor per representar-lo, qui exigia la dignitat. Però aquesta és una altra història per a una altra ocasió.

23.- Acabament de les obres. Visuració. Trasllat dels vasos mortuoris .

A vegades el contracte entre l’empresari els comissionats per dur a terme les obres establia o fixava un termini d’acabament, però no sempre aquest es complia. Malgrat que el comú de Passanant acordà el 1770 amb el mestre d’obres de Santa Coloma de Queralt Ramon Salat que la construcció de la nova església acabaria en sis anys, no ho fou fins el 1778, és a dir, dos anys després.

Pel que exposarem tot seguit, les obres es van enllestir de fet a l’estiu de 1780, doncs el 20 de setembre es dugué a terme la visuració, que es feia amb motiu de la finalització de la construcció. Això no priva, però, que a la façana de l’església s’hi fes constar en una pedra que no ha arribat fins a nosaltres, -visible el 1924, quan mossèn Lluís Sans confeccionà l’inventari de la parròquia-, la data de 1777. Potser aquesta pedra assenyalava simplement fins on havia arribat la construcció de la façana aquell any.

Això, però, no era obstacle perquè el temple hagués estat ja utilitzat en dies anteriors. Cal suposar que per la festa patronal i titular de la parròquia –la Mare de Déu d’Agost- i també per la festa del Sagrat Cor d’aquest any el temple deuria haver acollit les cerimònies litúrgiques acostumades. No sabem, però, quan l’església fou beneïda per l’arquebisbe de Tarragona o un seu delegat ni tampoc les festes que parròquia i població organitzaren amb tal motiu.

Durant el procés d’edificació de l’església i abans de donar per enllestida la construcció total havia de ser visurada per altres mestres d’obres que havien de confirmar que s’havia realitzat d’acord amb el projecte inicial i les reformes que s’havien acordat entre els comissionats de l’obra i l’executor. La taba ho especificava amb aquestes paraules al seu punt  21 quan establia que “sempra que lo Comú demani que siga visurada la obra y judicada per los mestras, elegiran las dos parts; y en cas de discòrdia entre dits mestras, hajen éstos de elegir un terser pagant los gastos de dita visura la part que decaurà”. Això comportava, doncs, que a voluntat del Comú es podia demanar una supervisió per part de dos mestres d’obres, l’un elegit per aquesta institució, i  l’altre per l’empresari, perquè judiquessin la construcció.

Desconeixem si durant la seva construcció hi hagué alguna visura. En tot cas, sí que es donà en finalitzar-se l’obra l’any  1780. La taba ho fixava així en el punt 28: “Sabrà lo impresari que a més de las visuras arbitràrias, acabada tota la obra, es dega visurar antes de la última paga, y esta visura se pagarà per iguals parts”.  D’acord amb aquest punt, el Comú designà com a visurador Jaume Monguillot –el mateix o un descendent del que el 1750, el 1751 i el 1753 va visurar designat pels administradors de l’obra  l’església de Sarral i el 1757, tot just acabada la construcció-, mentre que l’empresari designà el mestre d’obres Jaume Gatell. El primer, segons enregistra el document, era de la vila de  l’Aleixar, mentre que el segon era de Valls. Ambdós es reuniren a Solivella, a l’església, el dia 20 de setembre de 1780, juntament amb el representant de l’ajuntament, el batlle de Solivella Francesc Ballart, l’empresari de l’obra Ramon Sanahuja,  el notari de Sarral Bernat Generès i Mateu, i els testimonis cridats a l’efecte, els dos de Solivella, Gil Carulla, albeiter o manescal,  i Josep Roig, mestre de primeres lletres i escrivà de l’ajuntament, per visurar les obres de l’església nova. L’esmentat notari, després que els visuradors haguessin examinat  el que havia obrat l’empresari Ramon Sanahuja, redactà el document  que enregistrava el criteri dels dos mestres de cases.

a) les deficiències de construcció  segons els visuradors

Els visuradors trobaren diversos defectes en la construcció, que suposà una minva en la paga que s’havia de fer a l’empresari. El primer desajust afectava als emblanquinats de l’interior del temple que a parer dels visuradors “no està segons l’art ensenya”, ni tampoc segons estava pactat a la taba. Al respecte el punt 9 de la taba especificava  “Sàpia lo impresari que serà de sa obligasió lo  terraguixar tota la iglésia, capella, sachristias  ab regladas, y ha de ser guix i argamasa menos las voltas que ha de ser de guix sol a punt de blanquejar; com y també dega ser tot lo de dins que és nau, capellas, sachristias, coronisa y demés molluras de guix blanch, quedant tot  emblanquinat de guix pasat”. Aquest defecte suposà una minva de 100 lliures del pressupost pactat.

Una altra falla percebuda pels visuradors afectava la volta del pis del rellotge, que no s’havia construït malgrat que el punt 25 de la taba disposava que “sàpia lo impresari que al muntar lo campanar deurà disposar puesto per plantar lo rellotge del comú”. Aquesta mancança constructiva fou valorada pels visuradors en 12 lliures, que es descomptaren també del preu convingut.

Un altre aspecte que va merèixer la disconformitat dels visuradors fou la portalada principal del temple. Ja a la taba s’especificava que malgrat que a la planta era d’onze pams d’ample en la construcció n’havia de tenir  tretze i, a més, vint-i-dos d’alçària. Els visuradors van adonar-se que la llinda del portal no estava ben assentada i que tampoc estaven ben fets els guardapols de les cartel·les tocant al portal. Aquestes deficiències eren valorades en 20 lliures que es descomptaren també del preu fixat.

Encara avui hom s’adona d’aquest defecte de construcció detectat pels dos experts quan es contempla aquesta llinda que, malgrat els intents de reforç posteriors i fins i tot recents, presenta un  assentament defectuós.

Els dos mestres d’obres van trobar una altra imperfecció en l’enrajolat del paviment del cor, doncs, segons el seu criteri, “fa mala figura” perquè moltes de les rajoles estaven mal fetes. Per aquest motiu  acordaven que s’havien de treure del cost de l’obra  2 lliures i 10 sous.

Els visuradors es van prendre la seva tasca amb especial responsabilitat, com ho prova el fet que mesuraren fins i tot l’alçada, l’amplada i la llargària totals del temple. En aquest sentit trobaren que l’empresari constructor havia rebaixat en mig pam l’alçària del temple. Ho deien així: “Item havem encontrat que la alsada o elevació de dita iglésia, des de la nau principal fins al piso de baix o del enrajolat, falta mitg palm”.  D’altra banda, per contra, van trobar que la llargària i l’amplària excedien ambdós en un pam del que enregistrava el projecte. “Y té dita iglésia –diu el document-  un palm més de llargària y un palm més de amplària, que no estava obligat dit empresari”.

La seva opinió, però, en general de l’obra era que estava conforme al projecte i també a l’art constructiu. Ho valoraven així: “En quant emperò a la dita obra, havem encontrat que és apta, sòlida, ferma y rebedora”.

Tanmateix, l’empresari introduí diverses modificacions que, tot i no estar previstes dins el contracte, milloraren la construcció. Entre les quals s’hi comptava la pedra picada que s’havia fet per a les faixes, cornisa de dalt de la cúpula i estreps, que la substitució del guix per aquest material noble, era valorat pels visuradors en  87 lliures, 3 sous i 6 diners.

Durant la construcció, l’ajuntament  acordà amb l’empresari que aquest darrer alcés o elevés sis pams més el temple, del que estava previst al contracte. Això suposà, a criteri dels visuradors, un cost addicional de 32 lliures, que el comú hauria de pagar al mestre de cases.

Finalment, les despeses de la visura, atès que s’havien detectat alguns defectes de construcció, és a dir “per no haver trobat la obra segons lo pactat y concordat”, els experts declaraven que les havia d’assumir l’empresari.

         b) el trasllat dels vasos mortuoris o tombes.

         Les obres iniciades el primer de febrer de 1769 només preveien la construcció de l’edifici i el seu acabament exterior i interior, així com la col·locació de les ares de pedra a cada altar, i l’enguixat i emblanquinat de tot l’interior. Mancaven, per tant, moltíssims altres aspectes abans de permetre la seva utilització com a temple parroquial.

Abans de la benedicció de la nova església, d’altra banda,  s’hagueren de solucionar alguns petits problemes que a ben segur feren ajornar la celebració. Un dels no menys més importants que s’hagué de resoldre el representaven els vasos o sepultures que algunes famílies de la població disposaven dins l’església, entre els quals, els senyors del lloc, els Llorac, els quals tenien a la capella del Roser de l’església vella un vas mortuori per albergar les restes mortals dels integrants de la nissaga.

Ben poc abans de la construcció del nou temple parroquial sabem que encara fou enterrada a l’esmentat vas dels Llorac la senyora Josefa de Llorac i de Palau, vídua de  Joan de Llorac i de Moixò. Aquest noble, precisament, es deixà per ser inhumat al santuari del Tallat, segons  ho manava en el seu testament atorgat a Barcelona el 26 d’abril de 1735, davant el notari d’aquesta ciutat Antoni Duran i Quatrecases. Per contra, la seva esmentada viuda manava que fos inhumada “en la iglésia parroquial del present lloch y en lo vas o sepultura de la casa de Llorach, que està en la capella de Nostra Senyora del Roser en dita parrochial”, segons testament atorgat el dia 17 de març de 1755.

La seva filla Maria de Vilalba i de Llorac també elegí Solivella per ser inhumada, segons ordenà en el seu testament atorgat a Barcelona el 3 de febrer de 1772. En aquest sentit determinà que “elegesch la sepultura al meu cos fahedora en la iglésia de mon lloch de Solivella y respecte que aquella actualment se rehedifica, vull que sie depositat mon cadaver y después sepultat aquell en la capella nova y en la sepultura ahont se han acostumat enterrar mos antecessors, y en la que se subrogarà en lloch de la antigua, volent que se’m fase dita sepultura conforme se féu al quondam don Anton de Vilalba, mon fill, fent en ma casa las epsoltas que se feren per dit mon fill en lo modo y forma trobaran notat se féu per dit mon fill”. Com que l’esmentada senyora es trobava bastant greu quan atorgà aquest testament –un dels testimonis presents a l’acte fou precisament el batlle de Solivella Josep Ballart-, al cap de poc temps deuria morir. Ho confirma també el fet que el 26 de març del mateix any el notari expedia còpia d’aquest testament.

Però, no només els senyors tenien dret a ser inhumats en l’església parroquial, sinó que també alguns parroquians havien obtingut aquest privilegi.

         Els testaments dels solivellencs des de mitjan segle XVIII fins a final d’aquest segle en escollir sepultura expressen tres possibilitats: la primera i més comuna, el fossar de l’església de Santa Maria de Solivella; la segona el vas familiar dins l’esmentat fossar; i la tercera, el vas familiar dins l’església parroquial.

         El trasllat de les restes situades dins el cementiri, així com també les de les sepultures, es va fer quan  es bastí el cementiri nou, al costat d’on s’estava edificant el nou temple. El problema més greu el representaven els vasos i sepultures que es trobaven dins l’església vella. Al respecte, el punt 15è de la taba o condicions tècniques de la construcció del nou temple especificaven que l’adjudicatari de les obres  “serà de sa obligasió lo endarrocar i desfer tota la iglésia vella a sas costas”, i així mateix, el punt 14è especificava que “sàpia dit impresari que  totas les pedras picadas se auran de manester per dita obra las dega arrancar y portar a sas costas”.

         Resta ben clar que l’església vella s’havia d’enderrocar i les seves pedres havien de servir per a la construcció de la nova. Com es dugué, però, a terme aquesta operació? No ho hem trobat enregistrat documentalment. Suposem, però, per comparació amb altres llocs que hom preveia també la utilització de la pedra procedent del  l’enderroc del temple vell per a l’edificació del nou, que només quan la necessitat del material bàsic ho exigí, s’utilitzà la pedra procedent de l’anterior. A més, els parroquians no podien estar sense un lloc on poder realitzar les funcions religioses que exigien les celebracions eclesiàstiques corresponents al cicle litúrgic i les devocionals pròpies de cada població, com tampoc les eventuals derivades de la pròpia dinàmica vital dels seus habitants, com ara batejos, noces, enterraments i les eventuals confirmacions dutes a terme pels prelats diocesans. Per respondre a aquestes necessitats, doncs, alguna part del temple vell deuria restar operativa, que s’enderrocà acabada o operativa la nova església.

         El responsable parroquial va respectar també els drets adquirits de les famílies que disposaven del privilegi d’enterrament a l’interior del temple. És per aquest motiu que en fer-se les actuals obres de pavimentació hagin aparegut els vasos corresponents a les dues famílies més importants del poble, els Roig i els Civit.

         24.- Lliurament i consagració del nou temple

         Fetes les visures pertinents i arranjats els defectes observats, es procedia al lliurament de l’obra  acabada per part de l’empresari als promotors, en el nostre cas l’ajuntament, en presència del rector i de la majoria de caps de casa. Físicament l’empresari entregava al receptor la clau de la porta gran de l’església, juntament amb les altres claus de la resta de portes de l’interior.

         Abans de la inauguració oficial s’arranjaren també  els diversos altars, col·locant les imatges dels titulars procedents de l’església vella, i les noves que a ben segur que el rector o alguns veïns haurien adquirit per al nou temple. Tot aquell mobiliari en bon estat o que pogués servir encara es va aprofitar en el nou temple.

         No disposem d’aquesta època d’una font que ens permeti conèixer la distribució dels diversos altars i titulars de les diferents capelles que s’esglaonaren en les dues naus laterals de l’edifici. L’inventari, però, de la parròquia de Solivella confeccionat el 1924 pel prevere Lluís Sans, en temps que era rector mossèn Dalmaci  Llebaria, pot ajudar a fer-nos una idea com havia estat en el moment del seu acabament el 1780.

         El primer altar, entrant a mà esquerra, estava dedicat a les Ànimes del purgatori, i, a més, contenia la pila baptismal. El següent estava dedicat a sant Isidre. Al tercer  hi havia la porta per traslladar el morts al cementiri, de manera que probablement no disposava d’un altar. A l’esmentat any 1924, quan ja s’havia traslladat el cementiri a l’actual emplaçament i tapiat la porta d’accés al vell fossar, hi havia l’altar dedicat al Sagrat Cor. Més al fons estava situada, com actualment la sagristia.

         Entrant, a mà dreta, el primer espai l’ocupava el campanar. La capella següent, avui dedicada a la Mare de Déu del Carme, el 1924 ho era a la Mare de Déu de la Mercè; el següent al Sant Crist, i el tercer a la Immaculada. No sabem, però, si el 1780 tots aquests altars tenien les dedicacions que acabem de dir.

         L’inventari de  1924 enregistra com a darrer altar d’aquesta nau dreta del temple el corresponent al Santíssim, tal com és actualment. No era, però així a final del segle XVIII, sinó que en aquest espai, els més noble després de l’altar major, hi havia l’altar dedicat a la Mare de Déu del Roser i, a més, el vas mortuori dels Llorac, on a la cripta hi descansaven les restes dels diversos membres d’aquesta nissaga.

         Finalment, l’altar major estava dedicat a l’Assumpció de la Mare de Déu, titular de l’església i parròquia de Solivella.

         Quan finia totalment la construcció de l’església era el moment per ser consagrada com a temple cristià. Amb aquesta cerimònia culminaven els treballs, les angoixes, els patiments, les il·lusions de tanta gent que havia aportat diners i treball per disposar d’un lloc digne per al compliment de les obligacions religioses, la sacralització dels moments més importants de llur vida i l’exercici de les pràctiques devocionals.

         Normalment la presidia el prelat diocesà, aprofitant la visita pastoral a la població. També en determinades circumstàncies podia delegar en algun eclesiàstic de rang alt, com un vicari episcopal o un canonge.  Com que el cerimonial constava de bastants elements gairebé sempre durava més d’una jornada. El bisbe beneïa i consagrava el recinte, tan externament com interiorment, aspergint-lo. Igualment es feia respecte de l’altar major i el seu titular, i les ares dels nous altars i les noves imatges, si era el cas. Després es traslladava el Santíssim del lloc on havia estat guardat al nou edifici. Tot anava acompanyat dels corresponents cants religiosos. Donada la solemnitat dels actes, hi assistien les autoritats civils de la població així com també la major part dels veïns, a més dels preveres de la rodalia.

         No sabem quan aquesta efemèrides va tenir lloc a Solivella ni tampoc quin bisbe o delegat la va oficiar. És probable que deuria ser en una data no massa llunyana després de la darrera visuració de l’obra del 20 de setembre de 1780.

Només un detall per acabar: el rector Josep Gaspar, que havia dirigit la parròquia des de 1746 i que havia viscut totes les vicissituds de la construcció del nou temple, no tingué el goig de veure la seva inauguració, doncs desapareix de la documentació referida a Solivella a partir del mes de setembre de 1776, substituït per l’ecònom mossèn Francesc Mateu. Coincidències de la història. Un altre mossèn Mateu, en aquest cas, Josep, al cap de tres-cents vint-i-nou anys, havia d’assumir, dut per la il·lusió d’un prevere jove i amb empenta, la restauració, pavimentació i embelliment del temple a començament del segle XXI.

         EPÍLEG

         Un viatger il·lustre de final del segle XIX – el famós Baró de Maldà- feia camí a les darreries de l’estiu de 1794 des del seu castell-palau de Maldà a Tarragona. Anava amb la seva carrossa que conduïa amb expertesa el seu cotxer Josep, qui va poder evitar en la baixada des del Tallat a Solivella que, a causa dels sotracs,  bolqués el carruatge on anaven. Després de superar les incidències derivades del mal camí, amoïnat i malhumorat, arribava el noble a Solivella, on l’impressionaren dos aspectes principalment del poble: el nou campanar i el castell. Quan en la calma de la seva cambra a Tarragona anotà les impressions del viatge, va escriure: “Passàrem per dit poble [Solivella]. Y què diré de aquell campanar tan grufullut, a no ser que diga que semblava son ventre abultat y humanitat grossa de mossèn Pau Batlle, mestre de minyons de Maldà. Lo gran castell dels senyors de casa Vilalba semblava lo castell dels Encantats.”

         Aquesta boutade del Baró de Maldà criticant el campanar i el castell, venia determinada per les desproporcions que al seu criteri tenia el campanar o bé més aviat per l’antipatia seva vers el Llorac-Vilalba, dels quals critica agrament la seva residència a Solivella? Jo em decanto a creure que fou pel segon motiu, perquè uns anys abans, el 7 de març de 1782, en ocasió de fer nit a un hostal del poble, el noble aprofità per visitar el dia següent al matí la nova església, de la qual no en criticà res. “Antes de eixir de Solivella –escriví al seu dietari- entrí ab lo hostaler a la parròquia nova de pocs anys y, resat un o dos paresnostres, isquí a fora per posar-nos en marcha.”

         Que la nova església fou considerada una obra molt digna pels pobles de l’entorn més immediat ho palesa el fet que en alguns aspectes representà un model per a les que es construïren amb posterioritat. Així, el 1777, quan l’ajuntament del Omells de Na Gaia signà el contracte amb l’empresari a qui s’havien adjudicat les obres del nou temple, posà com a condició que “la porta major i les portes de la sagristia i del cor s’havien de fer seguint el patró de l’església de Solivella.”

Si bé amb la inauguració de 1780 van acabar les obres de construcció del magnífic temple barroc de Solivella, -l’edifici més gran i majestuós d’ús públic del poble-, no fou així pel que fa a l’embelliment del seu interior. Al llarg de gairebé tres-cents trenta anys, rectors, ajuntaments i veïns maldaren per aconseguir  una “decoració” adient, dotant-lo de retaules i imatges que, al mateix temps que responien a les simpaties devocionals dels feligresos, palesaven el seu interès en aconseguir la signatura dels millors artistes de cada època. N’és un bon exemple el retaule de l’altar major, dedicat a l’Assumpta, titular de la parròquia i patrona del poble,  obra del famós escultor vallenc Francesc Bonifàs i Massó, qui el tallà a final del segle XVIII, essent pintat i daurat el 1861, segons la data que hi constava abansj de la seva destrucció i crema a final de juliol de 1936.  Al llarg també d’aquests tres-cents anys i escaig el temple ha exigit diverses reparacions i ha estat embellit amb diversos afegits, que han ajudat a la seva conservació i col·laborat a la seva dignificació. Tot això, però, forma part d’una altra història, també molt interessant, que al seu moment s’explicarà.