 |
Ampliació de
la conferència donada per Josep Maria Sans i
Travé al Santuari del Tallat amb motiu del seu
XXXVIIIè aplec, el dia 19 d'agost de 2012:
"LA GESTIÓ DEL TALLAT PER RAMON BERENGUER DE
LLORAC, SENYOR DE SOLIVELLA, I EL SEU TRASPÀS
AL MONESTIR DE POBLET (23
DE MAIG DE 1509)"
|
Abans d’entrar en el tema, cal recordar les principals
fites històriques del Tallat. Primer va ser un lloc
estratègic per als andalusins i catalans, essent per a
aquests darrers al llarg del segle XI i primera meitat
del següent, un castell garantidor de la reconquesta i
colonització del pla de la Conca. Aquest valor
estratègic el Tallat el va perdre quan a partir de 1150
es van posar en conreu les terres de la comarca i es van
anar fundant, al redós principalment dels castells que
marcaven l’ocupació del territori per part dels
catalans, els pobles de la contrada.
Aquesta funció “militar-estratègica” el Tallat la
perdria més radicalment quan el dia 5 de maig de 1354
divuit veïns de Rocallaura decidiren bastir una ermita
al cim del Tallat, probablement en el lloc on anys abans
havia ocupat la torre fortificada de defensa del
territori.
Aquesta decisió canvià profundament l’ús del Tallat,
que passà de ser un lloc d’utilització militar a un
altre d’utilització religiosa. Aquest nou ús el
mantindria sempre en l’esdevenidor i és el que té avui
dia, després que s’hi hagin establert els dos germans
ermitans que tenen cura del complex del santuari.
La segona fita important del passat del Tallat fou
l’any 1475, quan el monarca català Joan II concedí el
privilegi perquè el senyor de Solivella Ramon Berenguer
de Llorac disposés els almoiners necessaris perquè
poguessin anar per tots els seus dominis per recaptar
diners a l’objecte de destinar-los a la reconstrucció de
l’antiga capella del Tallat i la seva ampliació.
Amb aquesta autorització reial començava
l’administració del Tallat per part dels Llorac, que
s’allargaria fins a la mort de l’esmentat noble el 1509.
No foren fàcils per a Ramon Berenguer de Llorac els
trenta-quatre anys d’administració del Tallat, sinó que
molt sovint hagué de superar enveges i incomprensions i
sobretot les pretensions de Poblet, atès que la Casa
s’estava bastint a l’extrem, però dins els seus
límits, del terme de Montblanquet, -de senyoria dels
monjos-, a tocar amb el de Rocallaura, on els divuit
veïns de la parròquia s’havien obligat a construir el
1354 la primitiva capella dedicada a la Mare de Déu.
Rocallaura, de la seva banda, era senyoria del monestir
de Vallbona.
El primer entrebanc que hagué de superar el Llorac el
presentà el rector de Rocallaura. Aquest sacerdot amb
aquesta assignació per part del rei veia com se li
lesionaven els seus drets, atès que d’alguna manera un
estrany i laic s’introduïa dins la seva jurisdicció
eclesiàstica, atès que l’antiga capella bastida el segle
XIV es trobava situada dins els límits territorials de
la parròquia de Sant Llorenç de Rocallaura, i la
possible construcció del nou complex –després de l’acord
que haguessin subscrit el 24 d’octubre de 1475 entre
els monestirs de Vallbona i Poblet, que assignava al
terme de Montblanquet la possible ampliació per occident
de la capella existent- estaria situada dins els terme
de la parròquia de Montblanquet, sufragània de la de
Rocallaura. Per una raó o altre a l’esmentat rector
li pertanyien uns drets que eren conculcats o minvats
pel privilegi d’administració de les almoines concedit a
Ramon Berenguer de Llorac.
El senyor de Solivella estava decidit a tirar endavant
el seu projecte del cim del Tallat i també a superar
totes les dificultats que sorgissin per a la consecució
del seu objectiu. Per això, per tallar les pretensions
del rector de Rocallaura, no trobà millor solució que
arribar a un acord econòmic amb l’eclesiàstic que posés
fi perpètuament a les seves reivindicacions, ni que això
comportés una minva dels diners destinats a sufragar les
obres de la capella i Casa del Tallat.
Per aconseguir la signatura de la corresponent
concòrdia, el Llorac es valgué de la col·laboració de
“persones notables” perquè convencessin el rector de la
necessitat de deixar les “coses clares” i que, així
mateix, la seva “recompensa econòmica” era justa i
equitativa.
El 16 de desembre de 1481 les dues parts, el rector de
Rocallaura, mossèn Maties Fabregat, i l’administrador
del Tallat, Ramon Berenguer de Llorac, signaven una
concòrdia, per la qual per la renúncia dels drets
parroquials a l’església eremitana i al complex de la
Casa del Tallat per part del rector de Rocallaura,
aquest i els seus successors en el càrrec eclesiàstic
rebrien en compensació cada any, el dia 8 de setembre,
de l’administrador de l’esmentada capella i Casa 50
sous. Per donar major suport jurídic i perquè fos
respectat en l’esdevenidor, al cap de tres anys,
l’arquebisbe de Tarragona el patriarca Pere d’Urrea
confirmava l’esmentat acord tot obligant als futurs
rectors s’atenguesin als termes pactats.
Més difícil li resultà a Ramon Berenguer de Llorac
neutralitzar les pretensions del monestir de Poblet, que
a mesura que plovien les almoines i s’anava
materialitzant la construcció del complex, es mostrava
més interessat en aconseguir l’administració.
Davant d’aquesta situació el cenobi cistercenc no
dubtà en adreçar-se al monarca perquè cessés el senyor
de Solivella en l’administració del Tallat. Per a donar
més força a la seva petició cercà el suport del monestir
germà de Santa Maria de Vallbona. Els prelats d’ambdós
monestir sol·licitaren a Ferran II el cessament del
Llorac en l’esmentada administració, de manera que el
monarca, atesa la categoria dels sol·licitants, els féu
cas i suspengué el senyor de Solivella de
l’administració del complex del Tallat. El 31 de
desembre de 1481 el notari de Verdú, Antoni Solís, es
presentava davant el Llorac i li comunicava a través de
la lectura de la corresponent carta de Ferran II el seu
cessament.
Ramon Berenguer de Llorac va veure tot seguit que
darrere d’aquella actuació hi havia la mà del monestir
de Poblet, que estava especialment interessat en
aconseguir el govern i administració de la Casa del
Tallat.
El Llorac, tot i que sabia que s’enfrontava amb les
pretensions d’un adversari molt potent i de gran
influència a la cort, i específicament en la persona del
monarca, no dubtà en oposar-se amb els mitjans de què
disposava a la pretensió dels monjos. La manera més
fàcil de solucionar el problema fou entrevistar-se amb
el monarca i explicar-li la situació del projecte no
feia massa temps engegat, però amb resultats ben
palesos. El noble va convèncer el monarca, de manera que
aquest es va desdir de l’ordre anterior i, no només va
tornar a encomanar la gestió de les obres al Llorac,
sinó que es va comprometre a assignar 4.000 sous anuals
per a la continuació de la Casa del Tallat.
Amb els diners procedents de les almoines i sobre tot de
l’assignació anual de la corona, l’administrador del
Tallat va refer la primitiva església bastida a partir
de 1354 pels parroquians de Rocallaura i va continuar
l’obra del gran complex annex.
Per palesar l’excel·lent gestió dels cabals a la seva
disposició, Ramon Berenguer de Llorac convidà el monarca
a visitar, quan les obres estaven molt avançades, la
Casa del Tallat. Entre els dies12 i 18 de novembre de
1493, el rei Ferran II el Catòlic, la seva esposa la
reina Isabel i el seu fill primogènit el príncep Joan,
no només visitaren el Tallat sinó que fins i tot hi
feren estada. Els monarques en aquest temps sojornaven a
Barcelona, on a darreries d’abril de 1493 reberen
Cristòfol Colom qui els hi comunicà oficialment la
descoberta americana. Els monarques abandonaren la
Ciutat Comtal el 6 de setembre per dirigir-se a
Montserrat, on feren estada els dies 6 i el 7 d’aquest
mes. Al dia següent emprengueren camí cap al monestir de
Poblet, on sojornaren, després de passar per Igualada,
Santa Coloma de Queralt, Sarral i l’Espluga de Francolí,
els dies 9, 10 i 11 de novembre.
Desconeixem on sojornaren els monarques entre els dies
12 i 19 de novembre, dia en què estaven ja a Saragossa.
Suposem que algun d’aquests dies el passaren al Tallat i
que fins i tot hi feren nit els monarques i el príncep,
juntament amb una part petita i selecta part de la
comitiva reial, atès que per encabir a Poblet tots els
que acompanyaven els monarques s’hagueren de parar 118
llits.
A banda de la tradició secular que enregistren gairebé
tots els autors que han tractat del santuari del Tallat,
dos elements confirmen abastament la nostra tesi: el
primer, l’afirmació del rei quan el 19 de febrer de
1496, estant a Tortosa, escrivia una carta al seu
tresorer on deia “no fa massa temps que vàrem
inspeccionar les obres i la construcció de la Casa i
església del Tallat”. I el segon, la constància que
restà de la visita en les principals estances de la casa
que prengueren el nom dels il·lustres estadants: Cambra
del rei, Cambra de la reina i Cambra del príncep.
Cal suposar, sense que es pugui afirmar categòricament
perquè no ho hem trobat documentat, que la comitiva
reial, a instàncies de l’amfitrió, fes estada,
probablement per dinar, al castell de Solivella, per fer
honor a la invitació de l’il·lustre administrador del
Tallat. I que d’aquí la comitiva, entre els membres de
la qual, s’hi comptava el senyor de Solivella, s’adrecés
cap al Tallat.
D’aquesta visita reial n’han restat dues versions
absolutament contràries, una dels monjos de Poblet, -que
va recollir l’eminent historiador d’aquest monestir del
segle XVIII, pare Jaume Finestres en la seva colossal i
ben documentada Historia del Real Monasterio de
Poblet, i que han seguit gairebé tots els
historiadors d’aquest cenobi, entre els quals el pare
Agustí Altisent en la seva Història de Poblet,
publicada en la seva primera edició l’any 1974-. Aquesta
versió ridiculitza l’actuació del senyor de Solivella
com a administrador del Tallat i enregistra el retret
del monarca perquè no havia fet construir un estatge
digna de la Mare de Déu, després que s’haguès assignat
una quantitat important de diners amb aquesta finalitat.
Al monestir corria, doncs, aquesta versió recollida
fins i tot pel pare Finestres, que si bé generalment
justifica les seves afirmacions amb el corresponent
suport documental, per a aquesta referència no ho fa,
circumstància que fa dubtar de la seva veracitat. Diu
així el monjo historiador:
“El rey don Fernando el Católico ...
enterado de los contínuos milagros con que favorecía a
sus devotos esta sagrada imagen y de la estrechez de una
casa y capilla mandó al referido Ramon de Llorac que, no
obstante que el santuario está en la jurisdicción de
Poblet, se tenía por primer inventor de la prodigiosa
imagen, que de sus rentas reales le fabricase una casa y
capilla correspondientes a la grandeza de su majestad y
fuese hospicio digno de la más soberana Reina.Y aunque
con esto se mejoró notablemente la casa y capilla, mas
no tanto como el rey deseaba; pues dicen que habiéndolo
visto el rey por sus ojos, se lo riñó al Llorac
diciémdole que en vez de un palacio había hecho labrar
una humilde y pequeña choza”.
No cal gaire imaginació per percebre absolutament
exagerada la narració del pare Finestres, més interessat
en aquest episodi en justificar les trifulgues del seu
monestir per aconseguir l’administració del santuari
que en enregistrar la veritat. Potser també simplement
recollí la tradició que s’anà forjant al si de la seva
comunitat. Potser també per justificar fins i tot la
seva narració històrica utilitzà l’expressió “dicen” en
lloc de fer una afirmació categòrica.
L’altra versió oposada, que és la més històrica, la
recull una carta que el monarca adreçà, mentre es
trobava a Tortosa, el dia 19 de febrer de 1496, al seu
tresorer que en relació de les obres que s’estaven duent
a terme al Tallat deia:
... fa poc temps que varem inspeccionar
les obres i la construcció de la Casa i església del
Tallat, dirigides amb molt d’enginy i magnificència per
Ramon Berenguer de Llorac, de manera que és realment
admirable com amb tan pocs diners es facin obres tan
importants”.
Entre l’escrit “interessat” del pare Finestres, monjo
de Poblet, que escriu al cap de dos segles i mig dels
fets i que gairebé dubtant fins i tot de l’episodi
utilitzà el mot “dicen”, i les paraules categòriques i
coetànies dels esdeveniments del rei Ferran II,
m’inclino a creure més les del sobirà perquè ben segur
s’adaptaven més a la veritat. No puc pensar, d’altra
banda, que el noble Ramon Berenguer de Llorac, -el pare
del qual havia tingut una responsabilitat important a la
cort reial i, per tant, havia viscut a la capital del
Principat i s’havia relacionat amb el bo i millor de
Barcelona, i probablement també el seu fill- fos una
persona mancada de gust i que tingués la gosadia
d’invitar a visitar-la a qui subvencionava l’obra si
aquesta no era de la bellesa, monumentalitat i gust del
promotor.
El problema, però, més greu que hagué de superar
l’administrador del Tallat fou motivat per la tresoreria
reial. El seu responsable, que per manament del monarca,
cada any passava 4.000 sous al Llorac per destinar-los a
l’obra del Tallat, volia tenir coneixement detallat de
com es gastaven aquests diners. Com que Ramon Berenguer
de Llorac no havia passat mai comptes amb la tresoreria
i per tant en aquesta oficina de la cort no hi
constaven, tal com si s’acostumava a fer, els detalls de
les despeses, el seu responsable Guillem Sánchez el 20
de febrer de 1495 cità l’administrador del Tallat a
comparèixer dins el termini de vint dies davant seu o
del seu lloctinent a l’oficina de Barcelona personalment
o per mitjà de procurador per tal de retre comptes de
les quantitats que havia rebut i que li havien estat
trameses per manament del rei. A més, des de l’oficina
se li demanava també que aportés per a la seva
supervisió les àpoques, albarans i altres documents
justificatius de la despesa. Finalment, el tresorer
amenaçava l’administrador que en cas de no presentar-se
en el termini fixat o no complir amb el que se li manava
se l’imposaria la pena de 200 morabatins, que si no els
pagava se li confiscarien les seves propietats per
l’esmentat valor. Per últim, l’assabentava que la carta
li era tramesa per mitjà del porter reial Antoni Lloret,
enviat a la contrada per resoldre altres afers de la
Cúria del rei.
El porter reial no arribà a Solivella fins el dia 2
d’abril, de manera que era impossible complir el termini
de vint dies fixat a la carta del tresorer i que acabava
el 12 de març. Aquesta circumstància relativa al
lliurament de la missiva el 2 d’abril es va fer constar
al peu de l’enregistrament de la carta a l’oficina de la
tresoreria probablement per poder justificar després la
no compareixença de Ramon Berenguer de Llorac a la data
fixada. Aquesta mateixa nota diu que el porter en
arribar el 2 d’abril a Solivella va trobar el noble a la
plaça de la població, davant la carnisseria, al “qual li
va donar allí mateix la carta, que va llegir, mentre ell
–el porter hi era present-“.
La comunicació del tresorer va sorprendre moltíssim pel
seu contingut i pels seus termes radicals i durs
utilitzats, així com per les amenaces, el senyor de
Solivella. És molt possible que el Llorac, amb les ganes
d’acabar el més aviat possible l’obra del Tallat, no fos
especialment rigorós en la comptabilitat, malgrat els
excel·lent resultats aconseguits, com va reconèixer
després de la visita el monarca. La sorpresa del Llorac
deuria ser més gran quan pensava en els esforços que ell
mateix havia dedicat a aquella obra, per a la qual no
havia regatejat ni temps ni probablement diners
personals, tot i que malgrat el temps esmerçat no podia
aportar tota la documentació sobre les obres exigida
pel tresorer.
El Llorac va fer front a l’atzucac que se li presentava
de manera raonada. Primer que res, va demanar a
l’oficina de la Cancelleria reial un ajornament de la
seva presentació personal i dels documents sol·licitats.
El noble aconseguí una pròrroga fins al 7 de juny. És
probable que l’administrador amb el mes i mig que se li
concedí de coll anés aplegant els documents
justificatius de la seva gestió de les obres de la casa
del Tallat. És obvi que el Llorac trobà serioses
dificultats per reunir tots els documents que se li
exigien, per bé que degué poder aplegar els més
importants i significatius. Potser degut a aquesta
causa, en lloc de presentar-se davant l’oficial reial,
el Llorac preferí anar a trobar al monarca i justificar
davant el rei la seva gestió.
Ferran II, però, per aquesta època es trobava lluny de
Catalunya, al regne de Castella, primer a Madrid, on
havia sojornat des de finals de 1494 fins a finals de
maig de l’any següent, per passar els mesos de juny,
juliol i agost a Valladolid i Burgos. De tornada cap a
Catalunya, a finals d’agost es trobava ja en terra
aragonesa, on visità diverses ciutats i viles d’aquest
regne fins que el 8 de desembre arribava a Tortosa, des
d’on al cap de quatre dies féu un petit recorregut pel
Maestrat, residint a Sant Mateu des del 14 de desembre
de 1495 fins el dia 3 de gener de 1496. L’endemà
tornava a ser a Tortosa, on va romandre fins el dia 7
d’abril.
És probable que aprofitant la segona estada a Tortosa
–molt més llarga que els quatre dies primers del mes de
desembre-, el Llorac aconseguís una audiència amb el
monarca, al qual va poder exposar el problema sorgit amb
el seu tresorer. El noble deuria recordar al sobirà la
seva darrera visita al complex del Tallat i la bona
impressió que les obres li havien proporcionat atès que
s’havia aconseguit bastir un edifici majestuós amb un
cost econòmic molt baix, fruit de l’excel·lent gestió de
l’administrador. I demanà al monarca el més important,
que anul·lés la disposició de l’oficial de la
Cancelleria de Barcelona, de manera que ni el Llorac ni
els seus successors no fossin amoïnats per raó de
l’administració de la Casa del Tallat. El rei,
coneixedor dels esforços i dedicació del senyor de
Solivella en l’obra del Tallat i del seu excel·lent
resultat, va acceptar les al·legacions presentades i es
comprometé a solucionar favorablement la qüestió.
Amb data de 19 de febrer es datava la carta que el
secretari personal del sobirà Joan Coloma adreçava al
tresorer Guillem Sanchez revocant la citació que havia
fet a Ramon Berenguer de Llorac. Argumentava la
revocació per la necessitat de continuar les obres tal
com s’estaven fent, atès que el monarca tenia una
especial devoció sota aquella advocació de la Mare de
Déu; la visita personal del rei a la casa del Tallat, on
va poder contemplar personalment com s’esmerçaven els
diners que hi aportava la corona; i tercer, el bon
concepte que el sobirà tenia de Ramon Berenguer de
Llorac com a administrador de les obres del santuari. Al
respecte afegia el monarca que havia estat ell qui havia
encomanat la direcció de les obres al senyor de
Solivella, el qual havia acceptat a precs d’ell i amb la
condició de no haver de retre comptes ni al rei ni a cap
altra persona. Conseqüentment, es manava a l’oficial
reial que no exigís els comptes al Llorac ni als seus
successors per raó de l’esmentada administració i que
cancel·lés qualsevol citació que per aquesta causa
hagués pogut fer. Una còpia d’aquesta carta fou lliurada
també a Ramon Berenguer de Llorac.
Amb aquest document a la mà el senyor de Solivella va
apaivagar els ànims de tots aquells que havien maquinat
contra la seva persona i havien posat en dubte la seva
honorabilitat i la bona administració dels cabals que
rebia del monarca destinats a les obres de la casa del
Tallat.
Abans de la seva mort el senyor de Solivella hagué
d'enfrontar-se una altra vegada amb la cobejança pel
govern del Tallat per part del monestir cistercenc de la
Conca. Poblet va intrigar un cop més per apoderar-se de
l’administració de la Casa i església del Tallat,
decantant la voluntat del monarca vers la seva causa.
Aquesta decisió s’enregistrava en una carta que Ferran
II escriví el dia 10 de febrer de 1505, des de la ciutat
lleonesa de Toro, en què novament cessava Ramon
Berenguer en l’administració del Tallat i la traspassava
al monestir cistercenc.
Tot i ser d’edat ja provecta, el Llorac, de fusta de
vell lluitador, tampoc en aquesta ocasió es va arronsar
davant les pretensions d’un competidor de tanta
influència en les àrees de poder com era el monestir
cistercenc. El noble es degué entrevistar amb el monarca
i altra vegada el va convèncer que el millor per a les
obres era que continués ell gestionant-les. Sigui com
sigui, Ramon Berenguer aconseguí continuar administrant
el Tallat fins a la seva mort.
És probable –tampoc ho tenim documentat, però- que per
aquesta època el vell Llorac en compensació de tots els
afanys, temps i preocupacions esmerçats al Tallat
sol·licités i obtingués de les autoritats eclesiàstiques
el dret de sepultura a la seva església. I també és
probable que tingués una cura especial de mantenir la
gestió del complex de per vida per tal d’evitar
possibles conflictes que poguessin sorgir a l’hora de
fer efectiva la seva sepultura si les claus de la casa
estaven en mans d’altri, fos el monestir de Poblet o fos
una altra persona física o un altre organisme, fos
religiós o laic.
Al cap de pocs anys, a començament de 1509, finava el
vell Llorac. El seu fill i hereu, don Lluís de Llorac,
assumí les responsabilitats encomanades pel seu pare, i
entre d’elles, la de continuar administrant el complex
del Tallat. Però ben poc li va durar a aquest darrer la
comesa perquè el monestir va comunicar amb prestesa el
decés del noble al monarca de manera que es posés en
funcionament el pla que probablement ja havien presentat
a l’aprovació del monarca i que implicava el cessament
de l’anterior administrador i la designació per a
aquesta funció del monestir de Poblet.
El pla es va materialitzar en sengles cartes que,
datades a Valladolid el dia 20 d’abril de 1509, el
monarca adreçava primer a l’abat de Poblet, fra Domènec
Porta, i una segona adreçada a don Lluís de Llorac,
senyor de Solivella.
A la primera el rei Ferran informava a l’abat i monjos
cistercencs que, atès que havia finat Ramon Berenguer de
Llorac, a qui havia encomanat l’administració de la Casa
del Tallat, els confiava temporalment l’administració,
govern i direcció, mentre decidia com havia de quedar
definitivament aquella institució. Així mateix ,pregava
als destinataris de la missiva perquè prenguessin
inventari de totes les coses, tant les joies com els
ornaments, or i argent, que es trobessin a la vella
capella i a la nova església i també de tot el mobiliari
de la Casa. El monarca els comunicava també que
s’adreçava a don Lluís de Llorac, senyor de Solivella i
hereu de l’anterior administrador del Tallat, manant-li
que els hi lliurés les claus i tots els béns que hi
havia dins el complex del santuari. Per últim, el
monarca pregava als monjos que en assumir el govern del
Tallat curessin de fer celebrar els oficis divins en la
dita església i de mantenir, i fins i tot augmentar, la
devoció dels fidels de la contrada a la Mare de Déu i
expressar, tal com s’havia fet fins aleshores,
l’hospitalitat vers els pelegrins, devots i transitants
d’aquell lloc.
La segona carta, adreçada a don Lluís de Llorac,
comunicava a aquest que mentre no determinés una altra
cosa encomanava la direcció i govern, que fins a la seva
mort havia tingut el seu pare per voluntat del monarca,
al monestir de Poblet, a l’abat i monjos del qual ja
havia comunicat la seva decisió. Finalment, manava a don
Lluís que a requeriment del monestir els hi lliurés les
claus de la casa així com les joies, ornaments, argent i
or i totes les altres coses conservades dins l’edifici,
i en fes fer inventari per notari públic.
Al cap de pocs dies arribaren als respectius
destinataris les cartes que havien sortit de la
cancelleria reial, amb la particularitat que una còpia
de l’adreçada al senyor de Solivella s’havia fet arribar
també a Poblet.
Com que Ferran II havia pregat a don Lluís de Llorac
que no ajornés el que se li manava –“no hagáis lo
contrario ni lo dilatéis, li havia posat a la carta-,
ben aviat després de rebre les sengles missives del
monarca, les dues parts connectaren per complir el
manament reial, de manera que acordaren materialitzar
el traspàs de l’administració el proper 23 de maig.
Finalment el monestir cistercenc havia aconseguit
l’objectiu cobejat més de trenta anys gràcies al traspàs
del promotor del Tallat Ramon Berenguer de Llorac i a la
voluntat del monarca. És cert que li havia costat molt
l’objectiu, que en dues vegades anteriors havia estat a
punt d’aconseguir-ho, però que la força i convicció del
Llorac ho havia desbaratat. A partir del 23 de maig de
1509 fins el 1822, durant 313 anys, els cistercencs
dirigiran amb especial atenció i dedicació el complex
del Tallat, on hi crearan per vincular-lo més al
monestir, un priorat, sota la direcció d’un monjo amb el
títol específic de Prior del Tallat. Els monjos
aconseguiran crear al cim del Tallat amb tota la seva
plenitud aquella institució que el pietós senyor de
Solivella, Ramon Berenguer de Llorac, havia somiat l’any
1475 en promoure, al cim de la muntanya que albirava a
la llunyania des del seu castell solivellenc, la
construcció d’un bell casal en honor de la Mare de Déu.
L’acte del traspàs de l’administració en favor de
Poblet tingué una solemnitat especial i es dugué a
terme, tal com hem avançat, el dia 23 de maig de 1509.
Hi assistiren els dos implicats, els representants de
la comunitat de Poblet i don Lluís de Llorac. Els
primers representats per l’abat Domènec Porta i pels
dos procuradors que el monestir havia elegit dos dies
abans a la sala capitular, és a dir, fra Pere de Vius i
fra Cristòfol Tol. La part del senyor de Solivella
estava representada per don Lluís i pels dos sacerdots
que aquest nobleshavia establert a la casa, mossèn
Antoni Peyora i mossèn Antoni Garí, que actuaren també
de testimonis. A més, hi fou present el notari públic de
Montblanc Gaspar Toda.
Eren les nou hores del matí del dia 23 de maig quan
tots els esmentats es reuniren a l’església del Tallat
per iniciar la cerimònia del traspàs de l’administració.
Després de les salutacions de rigor, el procurador de
Poblet fra Pere de Vius lliurà les dues cartes del
monarca al notari perquè procedís a la seva lectura
íntegra i en veu alta a don Lluís de Llorac. En acabat,
el fedatari les lliurà al noble per si les volia
revisar, mentre el procurador de Poblet el requeria per
tal que dugués a terme el que s’hi manava. Don Lluís
manifestà que la seva voluntat estava prompta i
disposada a complir al peu de la lletra els manaments
reials.
Seguidament el procurador, en nom del monestir, demanà
a don Lluís que li lliurés les claus de la Casa i la
seva possessió, amb les coses de tot tipus que hi eren
contingudes. El noble agafà per la mà dreta el monjo
procurador i amb la comitiva sortiren de la Casa per la
porta principal de ponent. Quan els assistents hagueren
eixit, don Lluís tancà la porta i lliurà després, en
senyal de traspàs de l’administració, les claus del
complex a fra Pere de Vius. Aquest, ja com a nou
responsable, obrí les portes com a nou responsable, en
nom de Poblet, del govern i administració del santuari,
entrant novament tots els presents dins el complex. Per
complir el manament del monarca, tant el donant com el
receptor de la Casa, sol·licitaren al notari que
confeccionés una relació dels objectes litúrgics, joies
i ornaments que es trobaven a la capella i església així
com també del mobiliari dels edificis.
Gràcies precisament a l’inventari que confeccionà el
notari Gaspar Toda coneixem el resultat de la gestió de
Ramon Berenguer de Llorac a la Casa del Tallat al llarg
dels trenta-quatre anys que l’administrà.
Els esforços, afanys i atencions del senyor de
Solivella culminaren amb la consolidació i reformat de
l’esglesiola que feia més d’un segle havien bastit els
divuit parroquians de Rocallaura en honor de la Mare de
Déu. Aquesta tasca havia estat prioritària atès que
havia justificat l’autorització del rei Joan II perquè
es poguessin aplegar almoines pels seus dominis amb
l’objectiu d’aplicar-les a la seva restauració i
consolidació. A més, s’havia pràcticament acabat la Casa
del Tallat, el complex del santuari que disposava de les
estances que en el seu conjunt li han configurat la
seva fesomia típica i tradicional, atès que en la seva
banda del migdia –que és la que reflexteix millor la
seva silueta- ja s’hi havien obrat la planta soterrani
i les dues plantes superiors així com també la planta
baixa i la primera planta de la banda septentrional.
Les obres de la Casa havien avançat molt durant la
trentena d’anys i escaig d’administració del Llorac,
tot i que l’inventari enregistra l’existència de molts
elements destinats a la seva continuació, com ara els
cabirons, posts i alguns cairats que estaven dipositats
a l’estable de l’entrada, o els mateixos elements, a més
de guix cuit i pa en gleva, que hi havia sota la
galeria, o les mil mitgeres de calç guardades en una
botiga, o els elements decoratius de pedra picada que es
trobaven a la “Casa dels picapedrers”, com ara tres
creus de pedra amb els seus corresponents capitells, el
conjunt de les armes reials amb els dos àngels que les
sostenien, deu pilars amb les seves bases i capitells,
semblants als de la galeria, un portal especialment bell
que s’havia de col·locar a l’entrada de la sagristia.
Això indica que a començament del segle XVI al complex,
tot i estar molt avançat, s’hi estava treballant de
valent.
El senyor de Solivella havia aconseguit durant el
període de la seva gestió restaurar i consolidar
l’esglesiola que havien bastit, feia més d’un segle, els
divuit veïns de Rocallaura, i que - probablement degut
a la guerra civil que havia assolat el país en temps de
Joan II i que arruïnà els camps d’aquestes contrades
entre 1462 i 1472-, es deuria trobar en estat ruïnós i
potser mig abandonada. I, a més, el Llorac l’havia
dotat del necessari per al culte i fins i tot l’havia
embellit amb el producte de la generositat d’alguns
nobles i fidels devots de la Mare de Déu del Tallat. Cal
destacar, per posar alguns exemples, que els Luna
havien regalat per a aquest temple una magnífica creu
d’argent, que pesava 224 onzes, i que a l’una banda
tenia un crucifix, mentre a la contrària hi havia la
Mare de Déu amb el seu Fill. Els bordons que en penjaven
eren dels colors groc i verd. Aquests mateixos nobles
havien regalat una custòdia d’argent que pesava 44 onzes
i tres quarts. Isabel d’Urrea, una altra noble d’alt
llinatge, havia obsequiat aquesta capella amb un braç
d’argent que contenia la relíquia de sant Onofre, que
pesava unes 15 onzes. Completaven els objectes litúrgics
diversos calzes i patenes, dona-paus, canadelles i
canelobres, tot d’argent.
Al llarg d’aquests trenta i escaig d’anys,
principalment, els devots de la Mare de Déu del Tallat i
els afavorits pels seus “miracles” deixaren constància
de la predilecció de la Verge amb exvots de tota mena,
des de les diverses llànties d’argent –com la que havien
regalat els Rebolledo, que pesava 16 unces-, passant
pels vint ulls d’argent, fins a les dues-centes
empremtes rodones de la Mare de Déu, en forma de ral. A
la cambra annexa a aquesta capella, que es feia servir
com a sagristia, a més dels ornaments litúrgics, com
ara casulles i dalmàtiques, estoles i maniples de
diverses teles i colors, hi havia mantells de domàs i
palis, i també caixes amb tovalloles, una de les quals
portava brodades les armes dels Luna-Queralt.
L’estança nova més noble i més destacada de tot el
complex i de nova construcció fou l’església d’estil
gòtic, com la resta de l’edifici, que es bastí al seu
interior. No hi ha cap dubte que si en alguna de les
estances del complex s’hi esmerà especialment Ramon
Berenguer de Llorac, aquesta fou l’església del
santuari. Tot i que les seves dimensions eren més grans
que l’esglesiola bastida al segle XIV, l’expansió i la
implantació de la devoció de la Mare de Déu als pobles
de la rodalia propiciada pels monjos cistercencs,
determinà que al cap de dos-cents cinquanta anys fos
substituïda per un temple amb molta més capacitat per
tal d’acollir adequadament els devots el nombre dels
quals creixia extraordinàriament. Aquesta substitució
motivà que l’antiga església gòtica fos reemplaçada per
la nova d’estil barroc, alguns elements de la qual són
encara perceptibles avui dia, després de les darreres
restauracions dutes a terme per mossèn Francesc Benet
amb la col·laboració dels “Amics del Tallat”.
Si la capella ja destacava per la seva arquitectura i a
ben segur també per la ornamentació dels diversos
elements escultòrics i motllures amb què s’adornaren els
distints elements, complementaven la seva bellesa els
objectes litúrgics i de culte que el senyor de Solivella
havia aconseguit dels benefactors de la Casa. Hi
destacava també el retaule daurat que presidia a la
banda central la Mare de Déu, voltada de vuit quadres
que representaven passatges històrics de la seva vida.
Hi
havia a la dreta de l’altar major la imatge de Maria amb
el seu Fill als braços, ambdós figures amb les seves
corresponents diademes d’argent, que es deuria tractar
de la titular del santuari i que és la que venerem
encara a l’actualitat. A més de cobertors d’altar, en
aquesta banda s’hi podien contemplar diverses
presentalles dels devots, com ara rastres de
paternòsters de corall, de perles i d’atzabeja negra, un
collaret de grans d’argent i un Agnus Dei d’argent.
Damunt l’altar hi havia quatre canelobres de llautó i
dos de grans de ferro al costat, diversos pal·lis i
cobertors, un dels quals duia pintades les armes dels
Cardona. Entre la resta de presentalles, com ara ciris i
altres figures de cera, hi havia també en cera les
imatges del fill i la filla del tresorer reial.
A l’esquerra de l’altar major el notari va enregistrar
l’existència de tovalles, sobrepellissos per als
escolans, un pal·li d’estopa on hi havia pintada la
figura de la Mare de Déu. En aquesta banda, a més, s’hi
guardaven tres missals, dels quals dos eren en pergamí
–un segons l’ordre del Cister i l’altre segons l’ordre
de Tarragona – i un tercer imprès a Roma, segons l’ordre
romà. Completaven els llibres litúrgics un breviari vell
en pergamí i un “llibre de glòries”.
En aquesta banda de l’església s’hi trobava una caixeta
destinada a recollir les almoines dels fidels i devots,
que disposava de tres panys i claus per efectuar la seva
obertura. Finalment en aquesta banda hi havia una
campana –que suposem que era més gran que les simples
“campanetes”- per “tocar a missa”, segons enregistra el
document.
En aquesta època la major part de les esglésies no
disposaven de bancs per al fidels sinó que les naus dels
temples eren exemptes de seients i els seus espais eren
ocupats pels fidels que romanien drets durant el temps
que duraven les funcions litúrgiques, si bé en
determinats moments també s’agenollaven, com ara durant
el cànon de la missa. Sobre tot per a rebre grups de
pelegrins que en comitiva venien dels diversos pobles de
la contrada o bé famílies integrades per diversos
membres, l’església disposava d’un parell de bancs a la
nau de l’església.
El temple disposava d’una mena de nàrtex o pòrtic,
on a la banda dreta de la portalada hi penjaven uns
grillons grossos i altres cinc més petits, una manilla
de coll, un braguer, tot de ferro. En aquesta banda hi
havia també una taula amb les armes del rei, que
palesaven manifestaven que havia estat un obsequi del
rei Ferran.
A la banda dreta de la portalada hi havia un retaule amb
les imatges de pedra, que era presidit per la imatge de
la Verge amb el Jesús mort en els braços o falda, i una
altra imatge de la Mare de Déu amb el Fill al braç.
A més, en aquest pòrtic hi havia encara altres imatges i
pintures en tela de la Mare de Déu, entre les quals la
Dolorosa i l’Anunciació. Un retaulet de la Verge amb
quatre santes, sense que les polseres fossin encara
pintades. També un faristol per llegir l’epístola. Una
taula amb ses petges de pi i sis cadires.
El més important, però, de la tasca de gestió del Llorac
van ser les obres dutes a terme en el complex, que en el
seu conjunt configuraren la fesomia i silueta que tenen
encara avui dia. Al bell mig del pati central s’hi
construí una enorme cisterna per garantir al llarg de
l’any l’abastiment d’aigua per als habitants del
santuari i els pelegrins i visitants, atès que, situat
al cim de la colina, no deuria ser fàcil trobar aigua a
poca profunditat en aquell sector de la serra. Amb una
capacitat per a més de dos-cents mil litres, era de
pedra picada, de planta quadrada, de 5,50 metres de
costat i 7 metres d’alçària. Amb coberta de volta, era
coronada per un bell brocal, bona part del qual encara
es pot contemplat avui dia gràcies a la tasca de
recollida dels diversos fragments duta a terme per
mossèn Francesc Benet i haver-los disposat al seu lloc
original. L’aigua de la pluja s’hi recollia de les
teulades a través de canalitzacions obrades a l’interior
de les diverses parets de l’edifici.
Entrant a la Casa, a la banda esquerra després de la
portalada principal, estava situat l’estable, on hi
havia dues ases, un de pel negre i l’altre de pèl ros, a
més de diversos cabirons i posts. Més endavant, després
d’haver superat l’arca triomfal a través del qual
s’accedia al pati central, la banda dreta, la que donava
al migdia i el pla de la Conca, a la planta baixa s’hi
havien bastit les seves estances més nobles, com ara
la Cambra del Rei, la Cambra de la reina,
la Cambra Major, la Cambra del Vicari, la
Sala davant la cambra del Rei. S’accedia a
aquestes estances des de les diverses portes que
s’obrien a la paret meridional del pati. Les portalades
d’aquests accessos eren de bella factura, d’estil gòtic
florit, i adornades dels típics “angelets del Tallat” en
les seves llindes.
A la banda septentrional, entrant al pati a mà esquerra,
paral·lela a la paret del nord, s’hi bastí a la planta
baixa una arcada que sostenia una bellíssima galeria
gòtica de set arcs, molt ben treballats, situada al
primer pis. Ambdós elements anaren a parar i embellir
el castell de Santa Florentina, de Canet de Mar, on es
conserven a l’actualitat.
A la planta baixa d’aquest part hi havia les estances
anomenades refetoret, cambra del rebost, el rebost
i la cuina nova. També en aquest sector hi havia la
cambra dels pobres, destinada a hospedar els
romeus i els mendicants, i la cambra de Joan Alegre,
probablement un mosso de la casa.
S’havien bastit també les diverses estances del primer
pis de l’edifici, al qual s’accedia a través d’una gran
escala, en part encara subsistent, i que arrencava sota
de la galeria, a l’angle nord-occidental del pati. Al
primer pis d’aquesta banda, s’hi trobaven les
anomenades Primera cambra de la Galeria, la
Cambra del Príncep, el retret de la Cambra del
Príncep, la Sala damunt l’església, la
Cambra del Vicari, la Cambra sobre la sagristia, la
Cambra de Mossèn Bellissén, la cambra de fra
Joan, la cambra sobre l’establia, i la
cambra sobre l’escala.
El 1509 el complex del Tallat, tot i que les obres
estaven molt avançades, no s’havia acabat del tot i
encara diversos picapedrers hi treballaven de valent.
L’inventari enregistra que en l’estança que ocupaven
aquests treballadors s’hi trobaven diversos elements
constructius, com ara tres creus de pedra picada amb els
seus capitells; les armes reials amb dos àngels que les
sostenien, un portal que s’havia fet per a la sagristia
“molt bell”, deu pilars amb les seves bases i
capitells “així com stan les de la galeria”a més de
“moltes altres peces de pedra de mollura que no·s poden
scriure perquè seria prolixitat”.
A les estances habitades el Llorac havia disposat el
mobiliari necessari per a ser utilitzades amb la
comoditat que podia oferir la Casa-Santuari del Tallat.
Òbviament on s’havia esmerçat més el noble solivellenc
fou a les cambres reials i la del príncep, així com
també a les ocupades pels sacerdots que havia establert
a la casa. Les primeres per destinar-les a residència
personal dels monarques i l’hereu de la corona durant la
seva visita al santuari per inspeccionar les obres que
s’hi estaven efectuant amb els diners que hi esmerça el
monarca. A la Cambra del Rei, per exemple
l’inventari enregistra un llit un matalàs de palla i dos
de llana, els corresponents llençols i flassades, quatre
vànoves, tovalloles, caixes per a roba, una cadira i una
taula, entre d’altres objectes d’utilitat. A més, però,
disposava d’un petit oratori dedicat a la Mare de Déu. A
les parets hi havia penjats grans cortinatges on hi
havia representades, entre d’altres escenes, les armes
del monarca. La Cambra de la Reina, a més del
llit i els seus corresponents elements, hi havia també
un cortinatge de cinc peces on hi estaven representades
les set virtuts i els set pecats capital. A la Cambra
del Príncep, a més del mobiliari pertinent per al
descans, hi havia un oratori de la Resurrecció, i uns
cortinatges on hi estaven pintades les armes reials i
altres motius. Les altres estances havien també estat ja
dotades de tots els equipaments necessaris a les seves
específiques funcions.
El senyor de Solivella havia previst un lloc per a
descans de les seves despulles mortals en aquella
església que hi havia dedicat tantes il·lusions i ofert
tants d’esforços i que havien culminat amb aquella obra
tan bella i esplèndida, digna dels diners que hi havia
esmerçat i estava encara esmerçant el monarca català.
Era ben just que el Llorac cerqués un racó en aquell
temple que havia aixecat amb tan de bon gust. La seva
família no havia trobat encara una institució religiosa
de prestigi a la contrada per fer-hi el seu panteó
tradicional. Potser la seva categoria social no era
digna de sepultura al monestir de Poblet, ni tampoc a
Santes Creus, tot i que en el cinquè arcosoli de la
galeria del Priorat del claustre major d’aquest darrer
monestir hi hagués una urna molt humil i sense cap
inscripció que contingués les despulles del seu pare
Berenguer de Llorac.
És probable que Ramon Berenguer escollís el lloc de la
seva sepultura al bell mig de la nau de l’església, al
peu del presbiteri. I que, després de mort, el seu fill
Lluís fes complir els seus desitjos. El vas de la tomba
amidava 0,86 metres d’amplària per 1,88 metres de
llargària, i la seva profunditat era d’1,60 metres. El
cobria una làpida de pedra del país que amidava 2
metres de llargària per 1 metre d’amplària. Consta de
dos rectangles rebaixats de 83 centímetres d’amplària
per 81 de llargària. En cadascun d’ells hi ha esculpit
dins una circumferència, voltada de setze arquets de mig
punt que miren cap a l’exterior, un escut que afigura un
llorer arrencat de soca-rel. A l’acabament del tronc de
l’esmentat llorer li surten dues branques laterals i una
de central, que es ramifiquen en altres dues; petites
boletes que representen el fruit de l’arbre s’alternen
amb les fulles. Els dos emblemes, d’igual factura,
representen l’escut heràldic dels Llorac.
Tot i que la làpida no té cap inscripció identificativa
i que quan fou descobert el vas el 25 d’abril de 1985
durant els treballs de neteja i consolidació del
santuari s’hi trobessin un esquelet sencer i les restes
d’un altre, sota els enderrocs i guixots dipositats al
seu damunt sense cap ordre ni respecte, a través de
recerques documentals varem poder assignar l’esquelet
sencer a don Joan de Llorac i de Moxó, qui va testar a
Barcelona el 26 d’abril de 1735. Deia així la part
relativa a la seva sepultura:
“Elegesch la sepultura al meu cos fahedora en la
església de Nostra Senyora del Tallat, en lo vas de
mossèn Ramon Berenguer de Llorac, la qual ha d’ésser-me
feta a coneguda de la dita charíssima muller mia y demés
senyors marmessors, y per ella sia gastat lo necessari
de mos béns”.
El fill i hereu del “fundador” del Tallat don Lluís I de
Llorac, com a successor del seu pare en l’administració
del complex, deuria disposar dels permisos necessaris
per materialitzar els seus desitjos i fer bastir la
sepultura del seu pare en el lloc que havia escollit.
Probablement a partir de Ramon Berenguer de Llorac
aquesta família deuria disposar del privilegi
d’enterrament en l’església del santuari ja que al cap
de dos segles i quart, tal com acabem de dir, un
descendent hi fou enterrat.
Lluís I de Llorac no va exercir el dret de sepultura al
santuari del Tallat sinó que probablement continuà la
tradició familiar de deixar-se per inhumar a l’església
parroquial de Solivella, a la qual segur que ja s’hi
havia inhumat alguns parents. No hem trobat el seu
testament i, per consegüent, la nostra afirmació no pot
ser categòrica. Diversament esdevé amb el seu fill i
hereu Lluís II de Llorac, nét del fundador del Tallat.
Don Lluís II, casat amb Violant Ortiz de Cabrera,
passava moltes temporades al poble, de manera que va
continuar possiblement la tradició del seu pare
d’inhumar-se a l’església parroquial del lloc. Alguns
nobles de l’entorn havien fet també ben seu aquest
costum, com ara els Cardona a Bellpuig, els Guimerà a
Ciutadilla, els d’Albi a l’Albi. Alguns, fins i tot,
dotaren aquests temples amb magnífics i artístics
monuments funeraris. Com don Lluís II, qui féu
construir una sepultura nova per a la família. I ho féu
fer a la capella del Roser, que a partir d’aquest moment
serà el seu panteó familiar. Havent fet aquest noble un
primer testament davant el notari de Montblanc Pere
Bellissén, trobant-se a Barcelona, tornà atorgar un
segon testament el 5 d’agost de 1579 davant el notari
públic de la ciutat Pere Fitor, tot anul·lant
l’anterior. Entre d’altres disposicions, s’hi
enregistrava aquesta:
Elegesch sepultura al meu cos fahedora en sglésia major
del dit lloch de Solivella en lo vas nou que yo de
present fas fer y construhir devant lo altar de Nostra
Senyora del Roser de dita sglésia...
Al cap de pocs anys, el 27 de desembre de 1582 moria al
castell de Solivella don Lluís II de Llorac i, tal com
havia ordenat testamentàriament, era inhumat a la
sepultura nova que havia fet construir a l’església
parroquial del dit lloc. El seu fill Onofre Lluís de
Llorac confirmava aquest detall al cap de deu anys en el
seu testament, atorgat també a Barcelona el 31 d’octubre
de 1592 davant el notari Miquel Vives. Entre d’altres
disposicions, establia el següent:
Elegesch la sepultura al cors meu fahedora en la
església parrochial del dit lloch de Solivella, en lo
vas o carner en lo qual lo cors del dit quondam senyor
Lluís de Llorac, pare meu, està sepultat, construït en
la capella de Nostra Senyora del Roser de la dita
església, lo qual carner fou contruït per lo quòndam
pare meu.
En general, tots els Llorac posteriors mantingueren la
tradició d’inhumar-se a la capella mortuòria del Roser
de l’església major de Solivella, tradició que després
continuà a l’església nova barroca. El darrer Llorac que
tenim documentat fou Joan Antoni de Vilalba i de Llorac,
fill de Ramon de Vilalba i de Fivaller i de Maria de
Llorac, barons de Solivella, que morí a Pedralbes el 20
de juny de 1807, essent enterrat “a la sepultura
pròpia de dits senyors, y està a la part esquerra del
presbiteri d’esta iglésia y dóna la porta a la capella
del Roser.
Restava ja lluny la memòria del que havia aconseguit i
fet al Tallat el seu avantpassat Ramon Berenguer de
Llorac. El santuari era administrat per unes altres
mans, pels monjos de Poblet, que havien donat nova vida
al complex i havien sabut difondre a tota la contrada la
devoció a la Mare de Déu del Tallat. Aquest serà el
tema, el de l’administració del Tallat pels cistercencs
de Poblet, que intentarem exposar, si Déu vol, l’any
vinent.
Josep Maria Sans i Travé
Solivella-el Tallat, 19 d’agost de 2012
|
