Aquest treball de recerca no pretén entrar en una anàlisi
dels fets que es van originar a Solivella en el període
revolucionari que va començar l'any 1936, ni de les seves
conseqüències directes, que es van perllongar fins més enllà
dels anys 40, doncs ja existeix un magnífic i documentat estudi que fa referència a
aquells esdeveniments, del qual es va publicar, en aquest mateix web, una
primera part sota el títol "El monument de la plaça de la
Creu. L'ombra allargada dels 'Fets de Solivella'", de
l'historiador Josep Maria Sans i Travé.
La única pretensió d'aquest treball és la de plasmar, de la
forma més fidedigna possible, la manera com es desenvolupaven
alguns episodis de la
vida dels solivellencs en les dècades dels anys 50 als 70 del
passat segle, com a conseqüència de la situació social i política que va
tocar viure. És a dir que situarem l'inici d'aquest treball
uns deu anys després de finalitzada la guerra civil, per tractar
de fer una aproximació a la societat d'aquells anys, que ens
permeti dibuixar algunes realitats del dia a dia que havia de viure
aquella societat.
Cal tenir en compte, per situar-nos en aquells anys, que
s'estava vivint en tot el país un període de postguerra, amb les
imposicions i les mancances de tot tipus que això pot
significar. Mancances i imposicions que, vistes des d'avui,
deixaven anar una forta olor de naftalina. Imposicions
polítiques, mancances econòmiques i sobretot mancances de
llibertats.
Solivella era un poble en blanc i negre -com la majoria de
pobles d'aquell temps- i es necessitarien anys i esforç per
donar-li color.
Per començar, cal dir que la vida no era gens fàcil en aquella
primera dècada. A la Solivella dels anys 50 no hi havia cap
indústria, doncs en prou feines n’hi havia a la Conca. Tothom,
homes i dones, havien de treballar al camp (al tros, com en diem
nosaltres) i aquest treball s’havia de fer amb la poca ajuda que
proporcionava algun animal (cavalls i sobretot mules), sense cap
mena de maquinària durant bastants anys, doncs les grans
fàbriques de maquinària del país havien estat bombardejades durant
la guerra, i no hi havia tampoc els recursos econòmics per poder adquirir-ne.
Cap el tros amb la màquina de sulfatar a l'esquena
Tothom, homes i dones, treballava al tros. La verema es feia
tota a mà, tallant el raïm amb les tisores de podar, posant-lo en
aquests recipients de llauna per abocar-ho -un cop plens- a les
portadores (aquest gran estri de fusta i cèrcols de metall que
veiem a la dreta).
Quan ja les portadores estan plenes de raïm es renten les
mans amb l'aigua d'un càntir
Un cop plenes les portadores les dones havien de treure la
seva força per ajudar a pujar-les als carros, per transportar el
raïm cap el poble, on es portava a premsar.
Als anys 50 una bona part de
solivellencs es premsaven encara el raïm a casa seva per
extraure'n el most, tot i que la majoria ja eren socis del
Sindicat i en feien servir les seves instal·lacions. A la
fotografia el lloc on s'efectuava la descàrrega de les
portadores i que correspon a les actuals oficines de la
Cooperativa i de Catalunya Caixa.
Les mateixes portadores servien
per transportar, entre home i dona, el vi que -per consum de casa- s'anava a buscar al Sindicat
Després dels llargs i calorosos
dies del segar, en ple estiu, arribava el temps del batre. Tota
la família anava a l'era i els més petits es distreien donant voltes
a dalt del trill, però els grans havien matinat per anar a
buscar i escampar les garbes, i a la tarda els hi venia el dur
treball de "girar" primer i "ventar" després, estant sempre a
expenses de que fes el suficient vent per poder arribar a "fer
net" i portar el grà cap a casa al final del dia.
L'any 1951 el Sindicat havia
comprat el primer tractor, però no va ser fins el mes de març de
1962 que s'acordà comprar una màquina de batre. Aquesta
important millora s'instal·larà en els terrenys de la
Cooperativa, on hi havia l'antic camp de futbol, per facilitar i
fer més còmoda la tasca de batre els cereals.
L'economia dels solivellencs
girava entorn de l'agricultura de manera gairebé exclusiva i les
poques petites indústries, sempre de caire familiar, estaven
estretament lligades a la terra o als seus productes. Solivella
tenia un molt bon nom per els carros que s'hi fabricaven, també
l'havia tingut per les botes, com es pot veure en aquestes
fotografies dels escuts de las cases de ca la Botera i cal
Boter.
Altres oficis que també havien donat nom
a algunes cases del poble, com en el cas de cal Ferrer...
...o de la casa del tres germans
de cal Xollador
També hi havia bons artesans, com
la família de picapedrers de cal Cansalada
La façana de casa seva n'és un
bon exemple. Segurament la més artística de Solivella
Si bé, en aquells anys de la
dècada dels 50, alguns solivellencs s'havien convertit en
tractants de vi...
..o com a cal Rito que tenien un
molí d'oli a casa seva...
molts anys abans de que el Rito deixés l'oli per convertir-se en
ferrer, a Solivella aquest ofici ja havia estat practicat per
diverses persones, com hem vist l'exemple de cal Ferrer. L'últim
que havia exercit aquesta professió va ser el Pep "Manel".
...la primera petita industria que es
va establir a Solivella va ser ja començats els anys 50 i
consistia en una petita fabriqueta per polir i muntar
mantellines ("pullites" en deien al nostre poble).
Aquesta petita indústria primer es
va situar a cal Malhivern...
...i més tard a cal Martingala,
on, a més, es donava feina per fer pullites a les cases
(fotografia del grup de pullitaires feta a la rampa
d'accés a l'escola)
Aquells anys d'escassetat econòmica feien que pràcticament totes les
famílies tinguessin el seu propi corralet on hi havia bàsicament
gallines, pollastres i conills. Algunes cases criaven també un
bacó, o tenien
alguna ovella o cabra que els pastors del poble els hi portaven
a pasturar.
L'economia feia que el consum
alimentari de les cases es basés en aquells productes que la
terra o el seu corral els hi donava. Tant és així que, en lloc
d'utilitzar diners per anar a comprar el pa, bescanviaven amb el
forner les
saques de farina del seu blat a canvi del pa. El forner els hi
entregava uns vals que corresponien als quilos de farina que
havien portat. Amb aquests vals pagarien la resta de l'any el pa
que anirien a buscar.
En aquells anys existien sis fleques a Solivella, tot i que
moltes famílies s'elaboraven el rent (o "rén" com es deia per
aquestes contrades), que és la matèria que s'utilitza per fer
fermentar el pa, i que s'obté quan
ja s'ha barrejat el llevat amb l'aigua i la farina. Aquest rent
l'amassaven, a la pastera de casa, amb la resta de la farina i
en feien la massa per fer el pa. Posteriorment la portaven a coure a un dels
sis forn de pa de la vila.
El mateix feien quan mataven un
dels animals del seu corral, doncs rara era la vegada que se'l
menjaven tot en un sol àpat. Al no haver-hi encara neveres,
portaven el que havia quedat de la gallina que havien mort a
l'únic lloc on hi havia una càmera refrigeradora. Era al mateix
lloc on el ramader venia la carn dels seus animals. El procés
era semblant al del pa, es pesava la gallina i se'ls hi
entregaven els vals corresponents al pes de l'animal.
Eren temps difícils.
Només feia poc més de deu anys que el país havia sortit d’una
guerra, i deixant de banda els aspectes polítics, ens seguim
centrant
en les dificultats econòmiques de tot període de postguerra i
en l’escassetat d’aliments i matèries primes que comporta durant
uns anys. No únicament es veien afectades les poblacions més grans, o a la
ciutat, sinó que tampoc als pobles era fàcil proveir-se
d’aquells aliments que no ens donava el camp, o les gallines o
conills que es criaven a les cases.
Per una ordre ministerial del 14 de maig de 1939, es va establir
a Espanya el règim de racionament per productes bàsics
alimentaris i de primera necessitat. Fins ben entrada la dècada
dels 50, van existir les anomenades cartilles de racionament i
cada casa o família disposava d’uns cupons, que -en funció dels
membres que hi habitaven- els permetia comprar allò més bàsic
que no donava la pròpia terra (sucre -moreno evidentment, doncs
de blanc no n’arribava- oli, tabac, fesols negres, lleixiu,
espardenyes, roba, etc.), però tot sota un molt estricte
control.
La cartilla d'aquesta fotografia, expedida a Solivella, correspon al primer semestre de l'any 1952
Tampoc era fàcil, o com a mínim no era lliure, el poder
desplaçar-se fora vila, doncs, per poder fer-ho era necessari
demanar un permís especial –salconduit- que atorgaven els
ajuntaments en nom del govern civil. Per obtenir-lo, en els
primers anys, calia dir exactament el lloc de Catalunya on es
pretenia viatjar, el motiu concret del viatge i -si era per més
d’un dia- on i amb qui s’estaria allotjat. Aquest és el cas del
primer salconduit d’aquestes dues fotografies i que correspon a
l’any 1939. El segon exemple de salconduit és ja de l’any 1945,
on, si bé els detalls per demanar-lo s’havien simplificat, fins
entrats els anys 50 no es va abolir la necessitat de tramitar
aquest document cada vegada que es volia sortir del poble.
|
 |
|
 |
La convivència, en aquelles primeres dècades, es feia al cafè de
cal Mateu i després al Sindicat. Però bàsicament les relacions
socials es feien al carrer. Els homes, sobretot els vells (res
d’anomenar-los de la “tercera edat”, el terme encara no s’havia
encunyat) feien correts a la recer o asseguts en algun pedrís a
la porta de casa, on es trobaven amb els veïns o amics per fer
petar la xerrada. Probablement el lloc més concorregut era la
recer del Pons, davant de l'actual Placeta del carrer García
Salado.
A la fotografia un grupet
d'homes, a principi dels 60, fent petar la xerrada al sol, a la
cantonada de la carretera amb el carrer Magí Travé.
Les dones i noies es trobaven sobretot en tres llocs:
Al cosidor de la modista; a la font, quan anaven a omplir
els càntirs d’aigua, o al “torrent” (rentadors públics) quan
anaven a fer la bogada.
La font de la plaça Major i el seu abeurador
Els abeuradors de les fonts eren
el lloc on es portava a beure als animals, mentre que les fonts,
a més de servir per omplir els càntirs d'aigua, es convertien en
el punt de trobada de les dones per fer petar la xerrada
Un grup de dones amb criatures a
la font de la Costeta
Font del Cabaler
Tres
dones esperant omplir els càntirs a la font de la plaça Major
Els
rentadors públics a principi dels anys 60
La Pauleta fent la bogada al
Torrent
També, els que en tenien a casa
seva o en horts propers al poble, feien servir els aljubs com a
rentadors
En la dècada dels 50, quan els solivellencs sortien del poble
per anar a passar un dia d’esbarjo, ho feien anant sempre en
colla, d’amics o en família, i el vehicle que utilitzaven era el
carro, doncs pràcticament no hi havia cap cotxe al poble, si bé
alguna vegada s’havia llogat l’autocar del Mason, que feia la
línia entre Solivella i Montblanc, o bé es desplaçaven amb el
camió del Terrible, especialment en els partits de
l’equip de futbol en camp contrari.
A la fotografia veiem
aquesta colla mentre està abeurant l'animal, disposats a passar un dia fora vila, a l’abeurador de cal cabaler abans d’iniciar el camí.
A principi dels anys 50 veiem com
aquest grupet de solivellencs va utilitzar el cotxe de línia del
Mason per sortir a passar un dia de diversió fora de Solivella.
Podem veure alguns homes que s'havien emportat les seves
escopetes per si trobaven cacera.
o
en petits grupets, precisament per anar a caçar, llogaven la "rubia"
del Josep Maria del bar
en
aquesta fotografia es pot veure millor la "rubia" de l'orquestra
Yolanda, amb aquestes crios jugant-hi: El Gasset, el
Cigonya, el Catxoli, el Garinado, i el Xatu
Les poquíssimes sortides
col·lectives que els solivellencs feien aquells anys les
organitzava la parròquia, com aquesta excursió que es va fer a
Lourdes l'any 1961
O aquesta, en que van anar a
visitar el Poble Espanyol a Barcelona
Però els "viatges" que més freqüentment feien els joves, eren
per anar caminant a les festes majors dels pobles veïns. En
aquesta fotografia de principi dels anys 60, els veiem al cafè
del Sindicat de Blancafort el dia de la seva Festa Major.
D'aquesta manera intentaven viure els homes i
dones de Solivella, però... què passava amb els nens i nenes?
Per saber-ho el millor és intentar posar-nos en la seva pell,
començant per acompanyar-los a l'escola i anant, després, a jugar i a
passejar amb ells per
aquella Solivella que veien els seus ulls, perquè...
|
 |
Si les olors tinguessin color, a la de
la naftalina li correspondria el color blau, doncs d'aquest
color es van pintar -o es van fer pintar- la major part de les
façanes de les cases de Solivella un cop acabada la guerra civil. Era el color
dels vencedors. Amb la majoria de cases d'aquest color, i ja
situats a la dècada dels anys 50, a Solivella es seguia sentint
aquella forta olor de naftalina. Una olor, un tuf, que començava a
l'escola, on se'ns explicava una deformada història d'Espanya,
amb el teló de fons d'uns quadres penjats a la paret d'uns
senyors d'uniforme. On, cada matí, trobàvem escrita a la
pissarra una "consigna" que ens volia inculcar unes idees que
tampoc eren les de casa nostra. Se'ns parlava amb un idioma
que tampoc era el nostre, doncs tot el que ens envoltava -a casa
i al carrer- ho sentíem en català, que era pràcticament l'únic
idioma que coneixíem, el nostre únic idioma, doncs faltaven
encara uns anys perquè ens arribés la televisió per fer-nos
entrar aquell altre idioma dins de les cases (un dels primers
televisors que va haver-hi a Solivella va ser el del Sindicat
l'any 1960). Pocs eren els solivellencs que, en aquelles
primeres dècades, haguessin viatjat més enllà de Montblanc i les
poques excepcions ho havien fet en comptadíssimes ocasions. Per
la majoria de nois el seu primer gran viatge el feien
quan anaven a fer el servei militar i allí es trobaven que
l'espanyol era la única llengua permesa pels militars.
Aquest és l'aspecte que tenien
les escoles d'aquell temps. Aquesta primera fotografia correspon
a l'escola de la Costeta.
La de la plaça de la
Diputació, vista des de la Ravaleta
I finalment les escoles de
baix
Però, a més, aquella olor, aquella
pudor de naftalina política, també la seguien sentint els nens quan jugaven al carrer.
Aquelles criatures, tot i que segurament no n'eren conscients
de l'entorn polític que els envoltava, es trobaven símbols i
signes d'aquell règim per tot arreu, que, vulguis o no, com tot
tipus de propaganda, anaven calant dintre nostre. Per començar,
gairebé al davant de l'escola, assenyalant l'entrada a
Solivella, es podia veure aquest gran símbol falangista que
marcava l'entrada al poble.
I si anaven a jugar a la Societat en trobaven un altre:
L'emblema del cigne del cardenal Cisneros, que era un altre
dels escuts que utilitzava la Falange.
Així eren una part dels nens i
nenes de finals dels anys 50, els que anaven a l'escola "de
dalt"
En aquells anys a l'escola es
donava un esmorzar i un berenar a la canalla, que consistia en
llet en pols al matí i formatge a la tarda. Aquest era un
regal que ens arribava dels USA i que, gairebé, semblaven
ser les engrunes que sobraven del pla Marshall. Per la llet
cada crio s'havia de portar el pot, tassa, o got, de casa
seva. S'omplia d'aigua, s'afegia la llet en pols i a remenar
amb la cullera i el sucre que també s'havien portat de casa.
Dels mestres que va haver-hi
aquells anys, els homes d'avui -xiquets en aquell temps- en
deuen recordar amb poca estima especialment a un d'ells, el
Sr. Parramón, que va fer patir el seu mal caràcter a
bastants nens de Solivella, pels seus càstigs, pels cops que
els hi donava i també perquè, malgrat ser català, va exercir
una brutal repressió a la nostra llengua, penalitzant a les
criatures que se'ls hi escapava alguna paraula en català a
la classe.
A partir de l'any 1939 l'església
va recuperar, ràpidament i amb força, les seves influències. En la dècada
dels anys 50 es feien processons tot sovint. A més de les
tradicionals de Setmana Santa, Corpus, Festa Major i Sagrat Cor, se'n
feien d'altres. En les
següents fotografies se'n poden veure uns pocs exemples.
Processó de Sant Isidre, també en
la dècada dels anys 50
Processó de la Mare de Déu d'Agost
(Festa Major) i benedicció de les coques. Ritual que es feia
en aquell temps i que va durar força anys
L'any 1953, amb motiu de la
consagració de la basílica de Fàtima, dedicada a la Mare de
Déu, es van fer processons en moltes poblacions amb la
imatge de la Verge coronada. Solivella va ser un dels pobles
per on van passejar en processó la imatge.
Els veïns havien guarnit els
carrers per aquest especial esdeveniment de l'any 1953
(a la fotografia els veïns de
l'actual carrer de la Conca)
Els veïns de Gardeny
L'orquestra Celi va acompanyar
aquella processó
Entronització de la
mare de Déu del Tallat, l'any 1954. Els solivellencs van en
peregrinació al santuari
Processó per l'entronització de la
mare de Déu del Tallat, l'any 1954
Processó del Sagrat Cor
Aspecte de l'interior de l'església
l'any 1955
El rector que hi havia en aquella època
a Solivella visitava una tarda a la setmana,
sense faltar-hi mai, les quatre aules
de l'escola, dedicant-li no menys d'una hora a cada una
d'elles. El rector era mossèn
Josep Vilanova, un home amb marcades conviccions retrògrades i
gairebé obsessionat per la moralitat dels joves,
però que, en canvi, no va claudicar en la persecució que el règim feia
al nostre idioma. Malgrat els avisos -i fins tot amenaces-
que va rebre, tant per part del bisbat, com directament del
govern civil, sempre va continuar fent els seus sermons en
català. Tota una lloable i valenta excepció en aquells difícils temps.
Era gairebé obligat que de tot nen
i nena, quan es trobaven amb el mossèn pel carrer, anessin a besar-li la mà.
Aquests van ser alguns dels
escolans que va tenir mossèn Josep, tot i que un dels que
apareix a la foto
només va vestir aquesta pintoresca indumentària un sol dia,
el dia d'aquesta fotografia.
Amb aquells nens, ja convertits en
uns joves nois i noies, arribaríem al canvi de dècada, al
1959. Un any que es va conèixer a Solivella com
"l'any de la Càtedra".
En un clar signe de voler donar
una falsa
sensació de normalitat i de llibertats, un grup del
Frente de Juventudes va ser enviat a Solivella per ensenyar,
entre altres coses, les cançons i ballets tradicionals
catalans al joves solivellencs. Eren els temps que el règim
franquista començava a tolerar "aquellos bellos cantos y
bailes regionales", que el mateix Franco ens havia prohibit,
a més de perseguir qui s'expressava en el nostre idioma.
S'intentava disfressar la repressió que patiem.
Aquelles "instructoras",
que van ensenyar a ballar els ballets populars als
solivellencs, formaven part d'unes "cátedras
ambulantes" que
recorrien el món rural, i ho feien amb l'escut del
jou i les fletxes de la Falange brodat al pit, com es pot
veure en la monitora del centre de la fotografia.
La part positiva va ser que la
recuperació d'aquells signes d'identitat catalana va
arrelar a Solivella i durant força anys vam poder gaudir del
nostre Esbart Dansaire.
En les següents fotografies en
podem veure tres diferents "fornades".
Per tal que no ens oblidéssim de qui havia permès
recuperar una part dels nostres signes d'identitat, en una
visita que Franco va fer a Tarragona el grup de bastoners de
Solivella -de molt curta durada- que veiem a la dreta de la
fotografia, va haver d'anar a fer-li els honors a la seva
arribada.
Però els nens i joves d'aquells
anys era feliços, doncs -en línies generals- ignoraven les
circumstàncies polítiques que estaven vivint. Entre altres
coses perquè a Solivella semblava haver-se fet un pacte de
silenci dins de les cases i per cap motiu es parlava de
política i encara menys dels
"fets" del nostre poble. A més, en aquells anys, en aquelles
dècades, la convivència entre els nens i joves era molt més
intensa i més freqüent. Tant al carrer -que era el lloc on
jugava cada dia tota la canalla- com a la Societat en
algunes ocasions, d'altres a cal Mateu, i sobretot al Sindicat.
Protagonistes d'una obra de teatre
a La Societat en la dècada dels anys 50
En aquestes dècades que estem
tractant -dels 50 als 70- al Sindicat, a més
del cafè, hi havia l'altra gran sala, en la que tots els
diumenges i dies de festa es projectava una doble sessió de cinema i
després es feia ball. Un ball que, durant molts d'aquests anys, es
va fer
amb alguna de les dues orquestres que existien a Solivella,
i més tard amb la "gramola", que era com s'anomenava aquí
l'aparell on es posaven els discos de música.
Això sí, al cinema, entre
pel·lícula i pel·lícula, ens havíem d'empassar el NO-DO, que
era el noticiari de propaganda del règim.
Per cert, com a nota curiosa, o si
més no un pel estranya, cal afegir, respecte al ball a
Solivella, que quan una noia i un noi acordaven ballar "un"
ball, sempre s'entenia que eren "dues" cançons. És a dir,
que per
ballar un sol ball, se'n havien de ballar dos de seguits. No obstant
això, mai va haver-hi cap problema a l'hora de comptar-los,
tot i que comptar-los era absolutament necessari per tal de
no oblidar-se amb quina parella tocava ballar cadascun dels
"números", sempre tenint en compte, cal insistir-hi per
estrany que sembli avui, que cada dues cançons es
consideraven un sol ball.
Malgrat estar desenfocada, aquesta
fotografia ens permet veure la pantalla on es projectava el
cinema, enrotllada a la part de dalt de l'escenari
A més del cinema i ball dels
diumenges en aquesta mateixa sala se celebraven balls
-sempre amb orquestres- per
Nadal i pel dia de Sant Esteve, el del dia de la lliberació (com
s'anomenava el dia del l'entrada dels nacionals a
Solivella, el 12 de gener), per Pasqua, per Sant Isidre i les festes de quintos (a la fotografia els quintos de 1969)
En aquest mateix escenari de la
sala del Sindicat s'havien fet algunes obres de teatre, com
aquesta que van representar uns quants membres del grup de
l'Esbart Dansaire que hem vist abans
S'havia clausurat la Societat i es
va tancar el cafè de cal Mateu. Però es va obrir aquest bar
a la carretera.
També a la carretera, fins a arribar a la dècada dels 70,
és on es feien una bona part de les relacions socials dels solivellencs, doncs aquell era el lloc on més
s'acostumava a passejar. I no passant per la vorera, sinó
pel bell mig de la carretera, doncs els pocs vehicles que hi
circulaven permetien que es podés caminar pel centre
tranquil·lament.
I quan arribaven els dies de
festa gran ho feien passejant per la carretera ben
"mudats" i, abans o després del passeig, anàvem a fer el
vermut al Sindicat o al Bar (actual restaurant Travé) que
per la Festa Major posava tauletes a fora, tant a la seva
banda de la carretera com a la del costat del Sindicat.
Passejant pel mig de la carretera
un dia de la Festa Major als començaments dels anys 60. No
us perdeu les sabatetes de dos colors dels nois i la forma
que donen les enagües de les noies, que era una mena de
segona faldilla, de roba blanca i amb vol, que es posava a
sota de l'altra per tal que donés volum. Les sabates
mereixerien un capítol apart, doncs les de mudar s'havien de
cuidar molt de temps. Alguns les portaven en una bossa quan
anaven a les festes majors dels pobles veïns, sobretot les
noies, doncs l'únic mitjà per anar-hi era caminant. Sempre
en colla i caminant el jovent anava a les festes de
Blancafort, de Pira, però també caminaven fins a Sarral i
fins i tot a Montblanc.
També pel mig de la carretera
un dia de la Festa Major de 1967
En la següent fotografia, feta des
de la porta de l'actual restaurant Cal Travé, es poden veure
tant les taules d'aquest costat, com les de l'altra banda de
la carretera, a la paret del Sindicat. En primer terme de la
fotografia es pot veure al conegut periodista i llicenciat
en dret, Sr. Lluís Foix, al costat del seu cosí, el
solivellenc Martí Foix, de ca la Manuela.
Recordem que el Sr. Lluís Foix va
fer el pregó de la Festa Major 2009 i que va ser, sens
dubte, un pregoner que va demostrar, a més del seu altíssim
nivell cultural, una bona preparació del pregó, havent-se
documentat a fons sobre el nostre poble, destacant-ne -en
el decurs del pregó- una
encesa defensa del xipella, encoratjant al solivellencs a
preservar-lo, pensat i creient, que la parla de Solivella és
un valuós tresor que cal mantindre.
El vermut de Festa Major, en els
anys 60, quan es posaven tauletes a la carretera tocant a la
paret del
Sindicat.
En aquells anys el poc trànsit de la carretera
havia permès, en alguna festa, fer una cursa de sacs en aquell
lloc al davant del Sindicat.
I fins i tot es podia fer la
capella de la festa del Sagrat Cor al mig de la carretera,
entre el carrer de la Creu i la Ravaleta
Aquest és l'aspecte que oferia la
carretera l'any 1966. Probablement el fotògraf va haver
d'esperar una bona estona per captar el pas d'un cotxe (a la
fotografia un Dodge Dart, el model de vehicle més luxós i
més americà que es va fabricar a Espanya entre els
anys 1960 i 1976).
La carretera era el únic lloc on es
podia passejar còmodament, doncs la resta de carrers de
Solivella eren de terra i pedres. La única excepció la
trobaríem a la Ravaleta i a la part alta del carrer Mig que
estaven empedrats, o també al carrer Pla, doncs, com el seu
nom indica, la poca incidència de l'aigua de la pluja
permetia posar-hi lloses de pedra. Però no així a la resta
que eren pràcticament tots de terra.
A la resta de carrers només hi
trobaríem terra i pedres
Molt pitjor quedaven encara els
carrers els dies de pluja o després de nevar.
Precisament des d'aquest mateix
carrer nevat (carrer Prim, actualment carrer dels Llorac) es
podia contemplar sencera la part del campanar de la cara que
mira al Tallat.
Per tant, degut a aquest estat dels
carrers i a la seva amplada, els solivellencs preferien
seguir
passejant per la carretera
Els dies de Festa
Major la carretera s'omplia de persones que passejaven
esperant l'hora del ball
Això si, en vigílies de festes les
noies passaven per la perruqueria per poder mostrar encara més
la seva bellesa
D'aquesta manera podien lluir, a la
sortida de missa major i ben pentinades, els vestits que
estrenaven per la festa
Ja pentinades, i a la última moda,
seguien passejant per la carretera.
També els xicots es posaven de mig
a mig de la carretera per fer-se la foto... i de vint-i-un
botons!
Aquest grup de noies és just al davant del Sindicat,
el 15 d'agost de l'any 1963. El
cotxe que es veu a l'esquerra va ser el segon que va
utilitzar pels seus desplaçaments l'orquestra Yolanda.
Aquest vehicle feia també les funcions de taxi.
No va ser aquest el primer cotxe
que va fer el servei de taxi a Solivella, dons el mateix
propietari d'aquest -el Josep Maria del bar- utilitzava
anteriorment el seu vehicle (una "rubia" en deien per les
característiques d'aquell tipus de carrosseria) per portar
els components de l'orquestra Yolanda -de la qual ell en
formava part- i amb el que també feia el servei de taxi.
A la dreta de la rubia
de la Yolanda es pot veure l'actual restaurant Travé.
Com es pot veure el poquíssim
trànsit permetia aparcar a la carretera... i sense gaires
miraments
Just a la vorera de l'esquerra de
l'anterior fotografia seguien fent el vermut els
solivellencs els
dies de la Festa Major, a la carretera tocant a la paret del Sindicat...
Però també els joves de Solivella
aprofitaven l'estiu per anar a les festes majors dels pobles
veïns, com aquest grupet que veiem fent el vermut a la Festa
Major de Blancafort
|
 |
|
 |
Aquesta frase solucionava en moltes
ocasions la precarietat econòmica al joves. Arribaven les
festes, però les butxaques estaven buides. Per fer alguns
calerons hi havia joves que, de nit i d'amagat dels pares,
agafaven sacs de blat de la seva pròpia casa, per anar a
vendre'ls, o millor dit, a malvendre'ls, a aquells
espavilats -més grans que ells- que es dedicaven a aquest
fosc negoci. "Fer una lluna" no era exclusivament per
pagar-se les festes, sinó que de vegades servia per pagar
algun deute de joc. Tampoc era exclusiu dels homes, doncs hi
havia dones que, tenint els diners massa controlats pel
marit, omplien els càntirs grans d'anar a buscar aigua a la
font, amb el blat de casa per pagar
en alguna botiga i poder quedar-se amb aquells calerons pels
seus capricis. Les "llunes" havien deixat simpàtiques
anècdotes al poble, per exemple la d'aquell jove que vivia
per la Creu (a cal Bufó) que, mentre els companys esperaven al carrer a
que baixés el sac de blat, lligat amb un corda des de la
finestra de dalt de tot (el blat generalment es guardava a
les cases a la part alta, mai als baixos), el seu pare -que
s'havia despertat- en veure baixar el sac per la finestra de
sota, el va agafar i el va fer tornar a entrar a casa. Al
baixar aquell jove al carrer, ja amb la "feina" feta, els
seus companys li van preguntar "on és el sac?". Imagineu la
cara de sorpresa d'aquell noi que no entenia el que havia
passat?
Però els joves d'aquells anys,
sempre en colla, celebraven les festes i seguien fent el seu
vermutet a la carretera, tocant a la paret del Sindicat...
...o a la mateixa sala del cinema del
Sindicat, que per
aquells dies hi havien posat les taules i cadires
pel concert (al fons de la fotografia, l'escenari)
Malgrat aquell poc trànsit de cotxes
que passava per la carretera, el 4 d'agost de 1966 el Sevillano va obrir la benzinera.
Ja feia uns quants anys que s'havia
obert una farmàcia. Va ser a cal Valent, a l'actual plaça de
la Diputació.
a la mateixa plaça on es posava
l'envelat de la Festa Major (a l'esquerra es veu la porta de
la farmàcia)
L'esport, concretament el futbol,
també aglutinava l'atenció dels solivellencs, doncs en
aquells anys hi havia força afició i es jugaven partits amb
molta freqüència.
A la fotografia veiem l'alineació
d'un dels equips de futbol del Solivella, ja a la segona
meitat dels anys 50, en el segon camp on es va jugar a
futbol a Solivella (anteriorment s'havien disputat partits a
l'hort del Mata, actualment l'hort de cal Caloio). Com a
detall
curiós, per aquest camp -que en part ocupava l'actual
terreny de les noves instal·lacions de la Cooperativa- hi
passava la carretera de Sarral, que el creuava
perpendicularment pel mig.
En aquesta fotografia es pot veure la
inauguració, l'any 1961, del tercer camp on es va jugar a
futbol a Solivella. Un camp de grans dimensions que,
després de dues mutilacions, ha deixat d'existir. A la
fotografia veiem com mossèn Josep fa la benedicció
d'aquestes noves instal·lacions esportives. Fixem-nos que,
fins i tot en un acte com aquest, va completament abillat
amb tota la indumentària corresponent.
Ja avançada la dècada dels anys 60
es seguia jugant a futbol en aquest gran camp. A la
fotografia podem veure: a l'esquerra l'edifici de les
actuals escoles, a la dreta les noves escoles que s'havien
acabat de fer (actualment ja no existeixen) i al mig, al fons, el
celler de la Cooperativa.
El camp de futbol a l'esquerra de
la fotografia
L'olor de naftalina seguia flotant
en l'ambient. L'any 1964 s'havien celebrat a tota
Espanya, seguint precises indicacions del règim, els
anomenats 25 anys de la pau de Franco. Dos anys
després a Solivella, amb motiu de la visita del governador
civil, es van preparar per rebre'l -amb tota la pompa que
manaven les circumstàncies- i es va engalanar el poble amb
motius que recordaven aquella celebració.
A la fotografia, de 1966, podem
veure aquest gran arc que es va posar entre l'edifici del
Sindicat i cal Ferrer, en el que es veuen penjar banderes
-la de l'esquerra és la de la Falange- i un escrit que fa
referència a aquells 25 anys.
Aquell tuf de naftalina ens
marcava. Tothom havia d'anar a rebre la
personalitat que ens visitava. Tots afilerats a la
carretera, nets i mudats, esperant la seva arribada amb
pancartes de benvinguda al governador i flors -que portaven les pubilles de Solivella-
per la seva senyora.
Però entre les pancartes en podem
veure alguna de molt curiosa, sobretot si tenim en compte la
forta repressió que hi havia. Just al darrera de la que diu
"La Hermandat de Labradores y Cooperativa de Viticultores
saluda a su Gobernador", podem veure'n una altra que és
reivindicativa: Els solivellencs reclamaven el clavegueram (Solivella
necesita el alcantarillado).
Evidentment aquest muntatge volia donar la sensació de que
el poble tenia llibertat per manifestar-se, quan en realitat
era el poder establert el que ho dictava tot. Fins i tot el
text d'aquestes pancartes.
També les noies de
l'Esbart Dansaire Sant Isidre lluïen les seves millors gales
mentre esperaven l'arribada d'aquelles autoritats a la
carretera. A l'esquerra es veu l'arc amb que es va engalanar
l'entrada a aquesta part del carrer de la Creu, entre cal
Ferrer i el Sindicat.
Finalment arriba la personalitat
que esperaven. El cotxe para a la carretera, al davant del
Sindicat, i a partir d'aquí comença el ritual protocol·lari
(la cantonada que es veu al fons de la fotografia correspon
a l'actual restaurant Travé).
La comitiva es dirigeix cap a la
plaça Major per anar, en primer lloc, a l'església per
assistir a una cerimònia religiosa. No oblidem la vinculació
de Franco amb l'Església espanyola i la que ell mateix s'atribuïa
fins i tot amb Déu,
doncs a més de passejar-lo sota pali, a les monedes de
l'època es podia llegir "Caudillo de España por la gracia de
Dios".
|
 |
|
 |
Aquesta fotografia d'aquella visita, ja dintre de
l'església, ens permet veure i analitzar tres coses, a més
de recordar-nos l'obligatorietat que tenien els
solivellencs d'aquells anys d'assistir a missa cada dia de festa si volien estalviar-se problemes. Els tres punts a
destacar de la fotografia són: En primer lloc observem les
nenes de l'esquerra de la fotografia portant a les mans
banderetes espanyoles. Després fixem-nos amb la separació obligatòria de
sexes que hi havia dintre de l'església, amb les dones a una banda i els homes a l'altra.
Finalment també
podem apreciar com totes les dones -també de forma obligatòria-
tenien el cap cobert amb mantellines (a Solivella anomenades
"sefrus").
|
 |
La fotografia no és només per veure a
l'esposa del governador dipositant un ram de flors a l'altar
major, sinó que a través d'aquesta fotografia es pot veure
la capelleta, amb la figura de Sant Jaume, que hi havia a la
paret lateral esquerra de l'altar. Aquesta figura era una
donació que havien fet a ca l'Americano.
Evidentment l'altre punt de visita
obligatòria era la Casa de la Vila, on des del balcó la
personalitat que es dignava visitar-nos feia el seu
discurset. Fixem-nos en un altre detall d'aquesta
fotografia. Un altre símbol falangista -aquesta vegada en
forma d'inscripció- a la paret de l'església (José
Antonio Primo de Rivera. ¡Presente!). En aquelles
dècades a la plaça Major l'hi havien canviat el nom per
el de plaza del Generalísimo.
És realment molt curiós veure com, al costat
de les pancartes de submissió, en trobem de reivindicatives.
Una pancarta de protesta
demanant l'aigua a les cases i al seu costat una de total
submissió: "La O.J.E. de Solivella está a tus órdenes" (la
O.J.E. era la rama jove de la Falange i que encara existeix
avui en dia).
|
 |
Aquesta pancarta ens pot donar una
idea de com es vivia a Solivella. Se'ns fa difícil de
creure, quan ha passat relativament tan poc de temps, com
eren les llars d'aquella Solivella. Però els fets són els
que són. Fa només cinquanta anys que a les cases del poble
no hi havia aigua corrent, tampoc existia el clavegueram, ni
sabien el que era el gas butà. Sense l'aigua, tampoc hi
havia banyera, ni dutxa, ni tan sols les tasses de water,
sinó una simple comuna. Tret de dues o tres cases, l'únic
telèfon que podien utilitzar els solivellencs era el de la
centraleta de cal Miquelò. Mai de forma immediata, sinó que,
tant per voler telefonar, com per poder rebre una trucada
d'algú de fora, calia avisar prèviament i esperar força
estona. Sovint aquella estona es podia convertir en hores.
El foc a terra de les cases era el centre de tot. Aquell era
l'únic caliu a l'hivern. Allí és on s'escalfava i es feia
bullir l'olla, on es coïen els escassos talls de carn que
poc sovint es podien menjar. Allí, on hi havia el foc a
terra, es on girava tota la vida familiar. On es parlava, on
s'escoltava, on es convivia. Fins a l'any 1960 no hi va
haver un aparell de televisió al Sindicat. A les llars se
seguia amb aquells rudimentaris ràdios d'ona mitja i ona
curta, que, a més de tenir un so metàl·lic i deficient, els
hi costava mantenir l'emissora fixa. Però l'ona curta
d'aquells aparells ens permetia poder assabentar-nos de la
realitat de la política mundial, i molt en particular del
que passava a Espanya, sense els filtres que imposava el
règim. Es podia escoltar a la nit, amb el volum de la ràdio
fluixet i d'amagat. Era l'emissora de Radio España
Independiente, que emetia des de Romania i que es coneixia
amb el sobrenom de Radio Pirenaica. L'ona curta d'aquells
aparells de radio era la única finestra que permetia veure
el que realment passava, doncs Franco no podia controlar
aquelles emissores. Sí, fa només mig segle, a Solivella tot
girava al voltant de la llar de foc, una estança fosca i
sovint amb les parets ennegrides degut als fums. Fosca
perquè la llum natural entrava només a través de finestretes
no gaire grans. Més fosca encara al vespre perquè la única
bombeta que il·luminava aquell lloc era de poquíssims watts,
doncs calia estalviar. Més fosca encara quan, molt sovint,
es produïen talls en el subministrament elèctric. Fosca era
la vida en aquella Solivella encara marcada pels "fets".
Simplement com a fet anecdòtic es
pot citar la única manifestació de protesta -no autoritzada i dirigida contra el poder- que van
protagonitzar aquestes noies en els anys 60, manifestant-se per Solivella amb aquesta petita pancarta que hi
deia "no se admiten enchufadas" dirigida a l'Ajuntament, per
sentir-se enganyades degut a una promesa que els hi havien
fet i que no fou complerta per
part del consistori.
Tornant a la visita d'aquell
governador a Solivella, l'altre punt obligatori en el
recorregut
era el monument de la placeta de la Creu per fer actes de
desgreuge als caiguts -d'una sola banda- en el decurs
del període revolucionari que va començar el 1936. Aquestes
fotografies segueixen corresponent a aquesta visita de l'any
1966, però veurem que el 1975 encara es feien exactament les
mateixes cerimònies protocol·làries.
Ja ben entrats els anys
60, tots els vehicles, tant a motor com de tracció animal,
estaven perfectament controlats i subjectes a una possible
requisa militar
La mateixa cartilla
d'inscripció de vehicles i animals comportava que actualment
s'hagués d'actualitzar el cens
L'any 1971 la Casa de la Vila, i
moltes façanes de les cases de Solivella, seguien pintades
d'aquell color blau (el color dels vencedors) que s'havien
fet pintar un cop acabada la
guerra civil
L'any 1973 a la Casa de la Vila de Solivella es seguien
segellant documents amb aquests segells.
El 1974 les visites del governador
civil eren encara molt similars, si bé es començaven a veure
rètols escrits en català i alguna senyera barrejada amb les
banderes espanyoles. Però, com es pot veure en alguna de les
següents fotografies, la inscripció a la paret de
l'església seguia sent-hi, i al balcó de la Casa de la Vila
es penjaven encara dues banderes, en un costat la bandera
espanyola i a l'altre extrem la de la Falange.
Aquesta visita correspon a la
inauguració del nou paviment de la majoria dels carrers de
Solivella que s'havia començat a fer l'any 1972 (fins
llavors els carrers eren de terra). Amb la millora del terra
dels carrers, els veïns van col·laborar adornant-los amb
plantes i testos amb flors, la qual cosa va fer que
Solivella guanyés el premi provincial d'embelliment de
pobles i es comencés a conèixer arreu com el Jardí de la
Conca. Un títol honorífic que, malauradament, estem
perdent una mica més cada dia.
Era el dia 27 de maig de l'any 1975 i els actes, les
actituds, el contingut dels discursos, el protocol i la seva
posada en escena, podien formar part perfectament d'aquell
Celtiberia Show d'en Lluís Carandell.
El
1975 la inscripció dedicada al fundador de la Falange seguia
a la paret de l'església, exactament igual com la bandera
d'aquella organització seguia al balcó de la Casa de la
Vila.
Els actes que hem vist el 1966 es
seguien fent exactament igual el 1975
La única important diferència,
entre aquestes fotografies de 1975 i les de 1966, és
l'absència de totes aquelles camises de color blau fosc -camises
falangistes- que hi havia entre els que protagonitzen
l'ofrena floral al monument.
La comitiva baixant pel carrer Magí
Travé, un dels carrers que s'havien pavimentat l'any
anterior
Aquella visita va servir per
inaugurar, entre altres coses, un indret que avui ja no
existeix, la "plaza de la Cooperativa", doncs està en gran
part ocupat pel nou edifici de la Societat.
Es veia ja alguna senyera penjada,
però el rètol de benvinguda -escrit amb una rara tipografia-
estava escrit en castellà (Bienvenidos a Solivella)
|
 |
Aquesta ha volgut ser una
contribució més d'aquest web per donar a conèixer alguns
aspectes de la història de Solivella,
com s'ha fet amb molts altres temes, doncs aquest treball de
recerca s'ha volgut publicar per deixar constància d'aquella
Solivella que va ser, i que va viure, en aquelles dècades
del tuf de naftalina. D'una Solivella d'un passat no molt
llunyà en la història -probablement desconeguda per les
actuals joves generacions de solivellencs- però, malauradament, absolutament
real. Així, publicant-ho en aquestes pàgines del web de
Solivella, en quedarà constància -gràfica i escrita- de com
es van viure alguns episodis en el nostre poble aquells anys
i de com aquell règim polític -a més d'haver-nos negat el
dret a votar i a escollir els nostres governants- ens volia
imposar unes idees que no eren les nostres, a més de
reprimir els nostres drets i fins i tot la nostra
llengua.
I si d'aquesta manera, que veiem en
la última de les fotografies, el poble de
Solivella acomiadava la visita d'aquella personalitat
el dia 27 de maig de
l'any 1975...
...ara nosaltres tanquem també
aquest armari dels records, donem dues voltes a la clau, i
acomiadem -deixant ben tancada a dintre- aquella part d'un
període que -encara avui- fa aquell ranci olor de naftalina.