 |
 |
 |
|
Aquest treball de recerca no pretén entrar en una anàlisi dels fets que es van originar a Solivella en el període revolucionari que va començar l'any 1936, ni de les seves conseqüències directes, que es van perllongar fins més enllà dels anys 40, doncs ja existeix un magnífic estudi -perfectament detallat i documentat- que fa referència a aquells esdeveniments, del qual s'ha publicat en aquest mateix web una primera part sota el títol "El monument de la plaça de la Creu. L'ombra allargada dels 'Fets de Solivella'", de l'historiador Josep Maria Sans i Travé. La única pretensió d'aquest treball és la de plasmar, de la forma més fidedigna possible, la manera com es desenvolupaven alguns episodis de la vida dels solivellencs en les dècades dels anys 50 als 70 del passat segle, com a conseqüència de la situació social i política que va tocar viure. És a dir que situarem l'inici d'aquest treball uns deu anys després de finalitzada la guerra civil, per tractar de fer una aproximació a la societat d'aquells anys, que ens permeti dibuixar algunes realitats del dia a dia que havia de viure aquella societat. Cal tenir en compte, per situar-nos en aquell període, que s'estava vivint a tot el país un període de postguerra, amb les imposicions i les mancances de tot tipus que això pot significar. Mancances i imposicions que, vistes des d'avui, deixaven anar una forta olor de naftalina. Imposicions polítiques, mancances econòmiques i sobretot mancances de llibertats. Per començar, cal dir que la vida no era gens fàcil en aquella primera dècada. A la Solivella dels anys 50 no hi havia cap indústria, doncs en prou feines n’hi havia a la Conca. Tothom, homes i dones, havien de treballar al camp (al tros, com en diem nosaltres) i aquest treball s’havia de fer amb la poca ajuda que proporcionava algun animal (cavalls i sobretot mules), sense cap mena de maquinària durant bastants anys, doncs les grans fàbriques de maquinària del país havien estat bombardejades durant la guerra, i no hi havia tampoc els recursos econòmics per poder adquirir-ne.
Cap el tros amb la màquina de sulfatar a l'esquena
Tothom, homes i dones, treballava al tros. La verema es feia tota a mà, tallant el raïm amb les tisores de podar, posant-lo en aquests recipients de llauna per abocar-ho -un cop plens- a les portadores (aquest gran estri de fusta i cèrcols de metall que veiem a la dreta).
Un cop plenes les portadores les dones havien de treure la seva força per ajudar a pujar-les als carros, per transportar el raïm cap el poble, on es portava a premsar.
Als anys 50 una bona part de solivellencs es premsaven encara el raïm a casa seva per extraure'n el most, tot i que la majoria ja eren socis del Sindicat i en feien servir les seves instal·lacions. A la fotografia el lloc on s'efectuava la descàrrega de les portadores i que correspon a les actuals oficines de la Cooperativa i la caixa.
Les mateixes portadores servien per transportar, entre home i dona, el vi que -per consum de casa- s'anava a buscar al Sindicat
Després dels llargs i calorosos dies del segar, en ple estiu, arribava el temps del batre. Tota la família anava a l'era i els més petits es distreien donant voltes a dalt del trill, però els grans havien matinat per anar a buscar i escampar les garbes, i a la tarda els hi venia el dur treball de "girar" primer i "ventar" després, estant sempre a expenses de que fes el suficient vent per poder arribar a "fer net" i portar el grà cap a casa al final del dia.
Eren temps difícils. Només feia poc més de deu anys que el país havia sortit d’una guerra, i deixant de banda els aspectes polítics, ens centrarem en les dificultats econòmiques de tot període de postguerra i en l’escassetat d’aliments i matèries primes que comporta durant uns anys. No únicament es veien afectades les poblacions més grans, o a la ciutat, sinó que tampoc als pobles era fàcil proveir-se d’aquells aliments que no ens donava el camp, o les gallines o conills que es criaven a les cases. Per una ordre ministerial del 14 de maig de 1939, es va establir a Espanya el règim de racionament per productes bàsics alimentaris i de primera necessitat. Fins ben entrada la dècada dels 50, van existir les anomenades cartilles de racionament i cada casa o família disposava d’uns cupons, que -en funció dels membres que hi habitaven- els permetia comprar allò més bàsic que no donava la pròpia terra (sucre -moreno evidentment, doncs de blanc no n’arribava- oli, tabac, fesols negres, lleixiu, espardenyes, roba, etc.), però tot sota un molt estricte control.
La cartilla d'aquesta fotografia, expedida a Solivella, correspon al primer semestre de l'any 1952
Tampoc era fàcil, o com a mínim no era lliure, el poder desplaçar-se fora vila, doncs, per poder fer-ho era necessari demanar un permís especial –salconduit- que atorgaven els ajuntaments en nom del govern civil. Per obtenir-lo, en els primers anys, calia dir exactament el lloc de Catalunya on es pretenia viatjar, el motiu concret del viatge i -si era per més d’un dia- on i amb qui s’estaria allotjat. Aquest és el cas del primer salconduit d’aquestes dues fotografies i que correspon a l’any 1939. El segon exemple de salconduit és ja de l’any 1945, on, si bé els detalls per demanar-lo s’havien simplificat, fins entrats els anys 50 no es va abolir la necessitat de tramitar aquest document cada vegada que es volia sortir del poble.
La convivència, en aquelles primeres dècades, es feia al cafè de cal Mateu i després al Sindicat. Però bàsicament les relacions socials es feien al carrer. Els homes, sobretot els vells (res d’anomenar-los de la “tercera edat”, el terme encara no s’havia encunyat) feien correts a la recer o asseguts en algun pedrís a la porta de casa, on es trobaven amb els veïns o amics per fer petar la xerrada. Probablement el lloc més concorregut era la recer del Pons, davant de l'actual Placeta del carrer García Salado. A la fotografia un grupet d'homes, a principi dels 60, fent petar la xerrada al sol, a la cantonada de la carretera amb el carrer Magí Travé.
Les dones i noies es trobaven sobretot en tres llocs: Al cosidor de la modista; a la font, quan anaven a omplir els càntirs d’aigua, o al “torrent” (rentadors públics) quan anaven a fer la bogada. La font de la plaça Major
Un grup de dones amb criatures a la font de la Costeta
Tres dones esperant omplir els càntirs a la font de la plaça Major
Els rentadors públics a principi dels anys 60
La Pauleta fent la bogada al Torrent
També, els que en tenien a casa seva o en horts propers al poble, feien servir els aljubs com a rentadors
En la dècada dels 50, quan els solivellencs sortien del poble per anar a passar un dia d’esbarjo, ho feien anant sempre en colla, d’amics o en família, i el vehicle que utilitzaven era el carro, doncs pràcticament no hi havia cap cotxe al poble, si bé alguna vegada s’havia llogat l’autocar del Mason, que feia la línia entre Solivella i Montblanc, o bé es desplaçaven amb el camió del Terrible, especialment en els partits de l’equip de futbol en camp contrari. A la fotografia veiem aquesta colla mentre està abeurant l'animal, disposats a passar un dia fora vila, a l’abeurador de cal cabaler abans d’iniciar el camí.
A principi dels anys 50 veiem com aquest grupet de solivellencs va utilitzar el cotxe de línia del Mason per sortir a passar un dia de diversió fora de Solivella. Podem veure alguns homes que s'havien emportat les seves escopetes per si trobaven cacera.
D'aquesta manera intentaven viure els homes i dones de Solivella, però... què passava amb els nens i nenes? Per saber-ho el millor és intentar posar-nos en la seva pell, començant per acompanyar-los a l'escola i anant, després, a jugar i a passejar amb ells per aquella Solivella que veien els seus ulls, perquè...
Si les olors tinguessin color, a la de la naftalina li correspondria el color blau, doncs d'aquest color es van pintar -o es van fer pintar- la major part de les façanes de les cases de Solivella un cop acabada la guerra civil. Era el color dels vencedors. Amb la majoria de cases d'aquest color, i ja situats a la dècada dels anys 50, a Solivella es seguia sentint aquella forta olor de naftalina. Una olor, un tuf, que començava a l'escola, on se'ns explicava una deformada història d'Espanya, amb el teló de fons d'uns quadres penjats a la paret d'uns senyors d'uniforme. On, cada matí, trobàvem escrita a la pissarra una "consigna" que ens volia inculcar unes idees que tampoc eren les de casa nostra. Se'ns parlava amb un idioma que tampoc era el nostre, doncs tot el que ens envoltava -a casa i al carrer- ho sentíem en català, que era pràcticament l'únic idioma que coneixíem, el nostre únic idioma, doncs faltaven encara uns anys perquè ens arribés la televisió per fer-nos entrar aquell altre idioma dins de les cases (un dels primers televisors que va haver-hi a Solivella va ser el del Sindicat l'any 1960). Pocs eren els solivellencs que, en aquelles primeres dècades, haguessin viatjat més enllà de Montblanc i les poques excepcions ho havien fet en comptadíssimes ocasions. Per la majoria de nois el seu primer gran viatge el feien quan anaven a fer el servei militar i allí es trobaven que l'espanyol era la única llengua permesa pels militars. Però, a més, aquella olor, aquella pudor, també la seguien sentint els nens quan jugaven al carrer. Aquelles criatures, tot i que segurament no eren conscients de l'entorn polític que els envoltava, es trobaven símbols i signes d'aquell règim per tot arreu, que, vulguis o no, com tot tipus de propaganda, anaven calant dintre nostre. Per començar, gairebé al davant de l'escola, senyalant l'entrada a Solivella, es podia veure aquest gran símbol falangista que marcava l'entrada al poble.
I si anaven a jugar a la Societat en trobaven un altre: L'emblema del cigne del cardenal Cisneros, que era un altre dels escuts que utilitzava la Falange.
Així eren una part dels nens i nenes de finals dels anys 50, els que anaven a l'escola "de dalt"
En aquells anys a l'escola es donava un esmorzar i un berenar a la canalla, que consistia en llet en pols al matí i formatge a la tarda. Aquest era un regal que ens arribava dels USA i que, gairebé, semblaven ser les engrunes que sobraven del pla Marshall. Per la llet cada crio s'havia de portar el pot, tassa, o got, de casa seva. S'omplia d'aigua, s'afegia la llet en pols i a remenar amb la cullera i el sucre que també s'havien portat de casa. A partir de l'any 1939 l'església va recuperar, ràpidament i amb força, les seves influències. En la dècada dels anys 50 es feien processons tot sovint. A més de les tradicionals de Setmana Santa, Corpus i Sagrat Cor, se'n feien d'altres. En les següents fotografies se'n poden veure uns pocs exemples.
Processó de Sant Isidre, també en la dècada dels anys 50
Processó per l'entronització de la mare de Déu del Tallat, l'any 1954
Processó per la Mare de Déu de Fàtima
Aspecte de l'interior de l'església l'any 1955
El rector que hi havia en aquella època a Solivella visitava una tarda a la setmana, sense faltar-hi mai, les quatre aules de l'escola, dedicant-li no menys d'una hora a cada una d'elles. El rector era mossèn Josep Vilanova, un home amb marcades conviccions retrògrades i gairebé obsessionat per la moralitat dels joves, però que, en canvi, no va claudicar en la persecució que el règim feia al nostre idioma. Malgrat els avisos -i fins tot amenaces- que va rebre, tant per part del bisbat, com directament del govern civil, sempre va continuar fent els seus sermons en català. Tota una lloable i valenta excepció en aquells difícils temps.
Era obligació de tot nen i nena, quan es trobaven amb el mossèn, anar a besar-li la mà. Aquests van ser alguns dels escolans que va tenir mossèn Josep, tot i que un dels que apareix a la foto només va vestir aquesta pintoresca indumentària un sol dia, el dia d'aquesta fotografia.
Amb aquells nens, ja convertits en uns joves nois i noies, arribaríem al canvi de dècada, al 1960. Un any que es va conèixer a Solivella com "l'any de la Càtedra". En un clar signe de voler donar una falsa sensació de normalitat i de llibertats, un grup del Frente de Juventudes va ser enviat a Solivella per ensenyar, entre altres coses, les cançons i ballets tradicionals catalans al joves solivellencs.
Això sí, ho feien amb l'escut del jou i les fletxes de la Falange brodat al pit, com es pot veure en la monitora del centre de la fotografia.
La part positiva va ser que la recuperació d'aquells signes d'identitat catalana va arrelar a Solivella i durant força anys vam poder gaudir del nostre Esbart Dansaire. En les següents fotografies en podem veure tres diferents "fornades".
Per tal que no ens oblidéssim de qui havia permès recuperar una part dels nostres signes d'identitat, en una visita que Franco va fer a Tarragona el grup de bastoners de Solivella -de molt curta durada- que veiem a la dreta de la fotografia, va haver d'anar a fer-li els honors a la seva arribada.
Però els nens i joves d'aquells anys era feliços, doncs -en línies generals- ignoraven les circumstàncies polítiques que estaven vivint. Entre altres coses perquè a Solivella semblava haver-se fet un pacte de silenci dins de les cases i per cap motiu es parlava de política i encara menys dels "fets" del nostre poble. A més, en aquells anys, en aquelles dècades, la convivència entre els nens i joves era molt més intensa i més freqüent. Tant al carrer -que era el lloc on jugava cada dia tota la canalla- com a la Societat en algunes ocasions, d'altres a cal Mateu, i sobretot al Sindicat.
Protagonistes d'una obra de teatre a La Societat en la dècada dels anys 50
Al Sindicat, a més del cafè, hi havia l'altra gran sala, en la que tots els diumenges i dies de festa es projectava una doble sessió de cinema i després es feia ball. Un ball que, durant bastants anys, es va fer amb alguna de les dues orquestres que existien a Solivella, i més tard amb la "gramola", que era com s'anomenava aquí l'aparell on es posaven els discos de música. Això sí, al cinema, entre pel·lícula i pel·lícula, ens havíem d'empassar el NO-DO, que era el noticiari de propaganda del règim. Per cert, com a nota curiosa, o si més no un pel estranya, cal afegir, respecte al ball a Solivella, que quan una noia i un noi acordaven ballar "un" ball, sempre s'entenia que eren "dues" cançons. És a dir, que per ballar un sol ball, se'n havien de ballar dos de seguits. No obstant això, mai va haver-hi cap problema a l'hora de comptar-los, tot i que comptar-los era absolutament necessari per tal de no oblidar-se amb quina parella tocava ballar cadascun dels "números", sempre tenint en compte, cal insistir-hi per estrany que sembli avui, que cada dues cançons es consideraven un sol ball.
Malgrat estar desenfocada, aquesta fotografia ens permet veure la pantalla on es projectava el cinema, enrotllada a la part de dalt de l'escenari
Fins a arribar a la dècada dels 70, una bona part de les relacions socials dels solivellencs es feien també a la carretera, doncs aquell era el lloc on més s'acostumava a passejar. I no passant per la vorera, sinó pel bell mig de la carretera, doncs els pocs vehicles que hi circulaven permetien que es podés caminar pel centre tranquil·lament.
I quan arribaven els dies de festa gran ho fèiem passejant per la carretera ben "mudats" i, abans o després del passeig, anàvem a fer el vermut al Sindicat o al Bar (actual restaurant Travé) que per la Festa Major posava tauletes a fora, tant a la seva banda de la carretera com a la del costat del Sindicat. Passejant pel mig de la carretera un dia de la Festa Major de 1967
En la següent fotografia, feta des de la porta de l'actual restaurant Cal Travé, es poden veure tant les taules d'aquest costat, com les de l'altra banda de la carretera, a la paret del Sindicat. En primer terme de la fotografia es pot veure al conegut periodista i llicenciat en dret, Sr. Lluís Foix, al costat del seu cosí, el solivellenc Martí Foix, de ca la Manuela. Recordem que el Sr. Lluís Foix va fer el pregó de la Festa Major 2009 i que va ser, sens dubte, un pregoner que va demostrar, a més del seu altíssim nivell cultural, una bona preparació del pregó, havent-se documentat a fons sobre el nostre poble, destacant-ne -en el decurs del pregó- una encesa defensa del xipella, encoratjant al solivellencs a preservar-lo, pensat i creient, que la parla de Solivella és un valuós tresor.
El vermut de Festa Major, en els anys 60, quan es posaven tauletes a la carretera tocant a la paret del Sindicat.
El poc trànsit de la carretera havia permès, en alguna festa, fer una cursa de sacs en aquell lloc.
I fins i tot es podia fer la capella de la festa del Sagrat Cor al mig de la carretera, entre el carrer de la Creu i la Ravaleta
Aquest és l'aspecte que oferia la carretera l'any 1966. Probablement el fotògraf va haver d'esperar una bona estona per captar el pas d'un cotxe (a la fotografia un Dodge Dart, el model de vehicle més luxós i més americà que es va fabricar a Espanya entre els anys 1960 i 1976).
L'esport, concretament el futbol, també aglutinava l'atenció dels solivellencs, doncs en aquells anys hi havia força afició i es jugaven partits amb molta freqüència. A la fotografia veiem l'alineació d'un dels equips de futbol del Solivella, ja a la segona meitat dels anys 50, en el segon camp on es va jugar a futbol a Solivella (anteriorment s'havien disputat partits a l'hort del Mata, actualment l'hort de cal Caloio). Com a detall curiós, per aquest camp -que en part ocupava l'actual terreny de les noves instal·lacions de la Cooperativa- hi passava la carretera de Sarral, que el creuava perpendicularment pel mig.
En aquesta fotografia es pot veure la inauguració, l'any 1961, del tercer camp on es va jugar a futbol a Solivella. Un camp de grans dimensions que, després de dues mutilacions, ha deixat d'existir. A la fotografia veiem com mossèn Josep fa la benedicció d'aquestes noves instal·lacions esportives. Fixem-nos que, fins i tot en un acte com aquest, va completament abillat amb tota la indumentària corresponent.
Ja avançada la dècada dels anys 60 es seguia jugant a futbol en aquest gran camp. A la fotografia podem veure: a l'esquerra l'edifici de les actuals escoles, a la dreta les noves escoles que s'havien acabat de fer (actualment ja no existeixen) i al mig, al fons, el celler de la Cooperativa.
El camp de futbol a l'esquerra de la fotografia
L'olor de naftalina seguia flotant en l'ambient. L'any 1964 s'havien celebrat a tota Espanya, seguint precises indicacions del règim, els anomenats 25 anys de la pau de Franco. Dos anys després a Solivella, amb motiu de la visita del governador civil, es van preparar per rebre'l -amb tota la pompa que manaven les circumstàncies- i es va engalanar el poble amb motius que recordaven aquella celebració. A la fotografia, de 1966, podem veure aquest gran arc que es va posar entre l'edifici del Sindicat i cal Ferrer, en el que es veuen penjar banderes -la de l'esquerra és la de la Falange- i un escrit que fa referència a aquells 25 anys.
Aquell tuf de naftalina ens marcava. Tothom havia d'anar a rebre la personalitat que ens visitava. Tots afilerats a la carretera, nets i mudats, esperant la seva arribada amb pancartes de benvinguda al governador i flors -que portaven les pubilles de Solivella- per la seva senyora.
Però entre les pancartes en podem veure alguna de molt curiosa, sobretot si tenim en compte la forta repressió que hi havia. Just al darrera de la que diu "La Hermandat de Labradores y Cooperativa de Viticultores saluda a su Gobernador", podem veure'n una altra que és reivindicativa: Els solivellencs reclamaven el clavegueram (Solivella necesita el alcantarillado). Evidentment aquest muntatge volia donar la sensació de que el poble tenia llibertat per manifestar-se, quan en realitat era el poder establert el que ho dictava tot. Fins i tot el text d'aquestes pancartes.
Finalment arriba la personalitat que esperaven. El cotxe para a la carretera, al davant del Sindicat, i a partir d'aquí comença el ritual protocol·lari (la cantonada que es veu al fons de la fotografia correspon a l'actual restaurant Travé).
La comitiva es dirigeix cap a la plaça Major per anar, en primer lloc, a l'església per assistir a una cerimònia religiosa. No oblidem la vinculació de Franco amb l'Església espanyola i la que ell mateix s'atribuïa fins i tot amb Déu, doncs a més de passejar-lo sota pali, a les monedes de l'època es podia llegir "Caudillo de España por la gracia de Dios".
Aquesta fotografia d'aquella visita, ja dintre de l'església, ens permet veure i analitzar tres coses, a més de recordar-nos l'obligatorietat que tenien els solivellencs d'aquells anys d'assistir a missa cada dia de festa si volien estalviar-se problemes. Els tres punts a destacar de la fotografia són: En primer lloc observem les nenes de l'esquerra de la fotografia portant a les mans banderetes espanyoles. Després fixem-nos amb la separació obligatòria de sexes que hi havia dintre de l'església, amb les dones a una banda i els homes a l'altra. Finalment també podem apreciar com totes les dones -també de forma obligatòria- tenien el cap cobert amb mantellines (a Solivella anomenades "sefrus").
La fotografia no és només per veure a l'esposa del governador dipositant un ram de flors a l'altar major, sinó que a través d'aquesta fotografia es pot veure la capelleta, amb la figura de Sant Jaume, que hi havia a la paret lateral esquerra de l'altar. Aquesta figura era una donació que havien fet a ca l'Americano.
Evidentment l'altre punt de visita obligatòria era la Casa de la Vila, on des del balcó la personalitat que es dignava visitar-nos feia el seu discurset. Fixem-nos en un altre detall d'aquesta fotografia. Un altre símbol falangista -aquesta vegada en forma d'inscripció- a la paret de l'església (José Antonio Primo de Rivera. ¡Presente!). En aquelles dècades a la plaça Major l'hi havien canviat el nom per el de plaza del Generalísimo.
És realment molt curiós veure com, al costat de les pancartes de submissió, en trobem de reivindicatives.
Una pancarta de protesta demanant l'aigua a les cases i al seu costat una de total submissió: "La O.J.E. de Solivella está a tus órdenes" (la O.J.E. era la rama jove de la Falange i que encara existeix avui en dia).
Simplement com a fet anecdòtic es pot citar la única manifestació de protesta, no autoritzada i dirigida contra el poder, que van protagonitzar aquestes noies en els anys 60, manifestant-se per Solivella amb aquesta petita pancarta que hi deia "no se admiten enchufadas" dirigida a l'Ajuntament, per sentir-se enganyades degut a una promesa que els hi havien fet i que no fou complerta per part del consistori.
Tornant a la visita d'aquell governador a Solivella, l'altre punt obligatori en el recorregut era el monument de la placeta de la Creu per fer actes de desgreuge als caiguts -d'una sola banda- en el decurs del període revolucionari que va començar el 1936. Aquestes fotografies segueixen corresponent a aquesta visita de l'any 1966, però veurem que el 1974 encara es feien exactament les mateixes cerimònies protocol·làries.
L'any 1971 la Casa de la Vila, i moltes façanes de les cases de Solivella, seguien pintades d'aquell color blau que s'havien pintat un cop acabada la guerra civil
L'any 1973 a Solivella es seguien segellant documents amb aquests segells.
El 1974 les visites del governador civil eren encara molt similars, si bé es començaven a veure rètols escrits en català i alguna senyera barrejada amb les banderes espanyoles. Però, com es pot veure en alguna de les següents fotografies, la inscripció a la paret de l'església seguia sent-hi, i al balcó de la Casa de la Vila es penjaven encara dues banderes, en un costat la bandera espanyola i a l'altre extrem la de la Falange. Aquesta visita correspon a la inauguració del nou paviment de la majoria dels carrers de Solivella que s'havia començat a fer l'any 1972 (fins llavors els carrers eren de terra). Amb la millora del terra dels carrers, els veïns van col·laborar adornant-los amb plantes i testos amb flors, la qual cosa va fer que Solivella guanyés el premi provincial d'embelliment de pobles i es comencés a conèixer arreu com el Jardí de la Conca. Un títol honorífic que, malauradament, estem perdent una mica més cada dia. Era l'any 1974 i els actes, les actituds, el contingut dels discursos, el protocol i la seva posada en escena, podien formar part perfectament d'aquell Celtiberia Show d'en Lluís Carandell.
El 1974 la inscripció dedicada al fundador de la Falange seguia a la paret de l'església, exactament igual com la bandera d'aquella organització seguia al balcó de la Casa de la Vila.
Els actes que hem vist el 1966 es seguien fent exactament igual el 1974
La única important diferència, entre aquestes fotografies de 1974 i les de 1966, és l'absència de totes aquelles camises de color blau fosc -camises falangistes- que hi havia entre els que protagonitzen l'ofrena floral al monument.
La comitiva baixant pel carrer Magí Travé, un dels carrers que s'havien pavimentat l'any anterior
Aquella visita va servir per inaugurar, entre altres coses, un indret que avui ja no existeix, la "plaza de la Cooperativa", doncs està en gran part ocupat pel nou edifici de la Societat.
Es veia ja alguna senyera penjada, però el rètol de benvinguda -escrit amb una rara tipografia- estava escrit en castellà (Bienvenidos a Solivella)
Aquesta ha volgut ser una contribució més d'aquest web per donar a conèixer alguns aspectes de la història de Solivella, com s'ha fet amb molts altres temes, doncs aquest treball de recerca s'ha volgut publicar per deixar constància d'aquella Solivella que va ser, i que va viure, en aquelles dècades del tuf de naftalina. D'una Solivella d'un passat no molt llunyà en la història -probablement desconeguda per les actuals joves generacions de solivellencs- però, malauradament, absolutament real. Així, publicant-ho en aquestes pàgines del web de Solivella, en quedarà constància -gràfica i escrita- de com es van viure alguns episodis en el nostre poble aquells anys i de com aquell règim polític -a més d'haver-nos negat el dret a votar i a escollir els nostres governants- ens volia imposar unes idees que no eren les nostres, a més de reprimir els nostres drets i fins i tot la nostra llengua.
I si d'aquesta manera, que veiem en la última de les fotografies, el poble de Solivella acomiadava la visita d'aquella personalitat l'any 1974...
...ara nosaltres tanquem també aquest armari dels records, donem dues voltes a la clau, i acomiadem -deixant ben tancada a dintre- aquella part d'un període que -encara avui- fa aquell ranci olor de naftalina. |
