 |
|
 |
|
|
Però aquest fet no vol dir necessàriament que a d'altres indrets de la Conca, com pot ser en el mateix cas de Solivella, no existissin poblaments anteriors. Cal recordar que estem tractant d'una època que va generar molt pocs documents escrits, especialment abans del segle XII, i que els pocs que existeixen són, en molts casos, imprecisos degut a l’ambigüitat de la terminologia dels documents de l’època. D'altra banda cal recordar que la irrupció musulmana del segle VIII havia provocat un replegament de part dels habitants de la zona cap a les valls pirinenques. Posteriorment els atacs contra el comtat de Barcelona per part del cabdill andalusí Al-Mansur i posteriorment els del seu fill Abd al-Màlik, fan que els anys compresos entre el 978 i el 1003 afectessin molt especialment les terres de la Conca i que les seves poblacions, degut al seu caràcter fronterer, canviessin molt sovint de mans. Tot això provoca que la desobediència dels nobles dels comtats catalans sigui notòria en tota aquesta zona de la frontera, la qual cosa fa que, a més, moltes de les transaccions que s'efectuen, es facin sense documentació escrita, degut a que la distància i la inseguretat havien acostumat als representants de l'autoritat comtal a actuar sense que ningú els controlés.
Solivella
és esmentada
documentalment
ja
el 1058
com a “Puig d’Olivella”
–probablement fent referència a l’antiga vil·la El colonitzador fou Gombau d'Oluja, senyor de Vallfogona i posseïdor d'interessos a diversos llocs de la contrada, el qual ocupà l'erm de Solivella sense una concessió prèvia per part del monarca. Al cap d'uns quants anys d'haver-ne organitzat el poblament i bastit una petita fortificació, Alfons I li reclamà el 1191 la possessió del castell i lloc al·legant la il·legalitat de l'establiment, però s'arriba a un acord en base al qual Gombau podria tenir-los per vida, amb la condició de retornar-los a la corona després del seu traspàs. El lloc passà al segle XIII als Puigverd i després al Anglesola, per casament d'Elvira de Puigverd amb Berenguer Arnau d'Anglesola. Al començament del segle XIV, els marmessors de Ramon d'Anglesola vengueren per 50.000 sous el castell i el llocs de Solivella a Santes Creus, però havent qüestionat la venda la vídua i els seus fills davant Jaume II, els recuperaren retornant al monestir els diners esmerçats. El 1324, Sibil·la d'Anglesola, vídua de l'esmentat Ramon, vengué, amb l'autorització del sobirà, el castell i lloc de Solivella, al ciutadà barceloní Arnau Messeguer. Retornat a la corona el 1393, Joan I vengué a carta de gràcia el lloc, amb la jurisdicció alta i baixa, mer i mixt imperi, per 16.500 sous d'Aragó, a Ramon d'Abella. Aquest noble, encara no al cap de l'any, el gener de 1394, l'alienà a Berenguer de Boixadors, que el 1424 el vengué al rei Alfons el Magnànim. El monarca, el mateix any, el tornà a vendre, a carta de gràcia, a Ramon Berenguer de Llorac, casat amb Violant, castlana de Solivella. Essent senyor de Solivella Ramon Berenguer de Llorac, el 1475, fou trobada per un pastor seu la imatge de la Mare de Déu del Tallat. El dit noble fou encarregat, després, per Ferran II, de l'edificació del santuari, que s'inaugurà amb el trasllat de la santa imatge el 1493, amb l'assistència dels monarques. El 1599, Felip III de Castella creà la baronia de Solivella, amb caràcter ple (civil i criminal), a favor de Simó Berenguer de Llorac i Castelló. Els senyors tingueren diversos problemes amb els seus vassalls per raó de la jurisdicció, que foren resolts al llarg del segle XVIII. El lloc i terme passaren a la segona meitat de l'esmentat segle als Despujol, marquesos de Palmerola, els quals el mantingueren fins a l'acabament de les senyories. Els Llorac bastiren a la fi del segle XV i principi del XVI, tot aprofitant elements anteriors, el gran i sumptuós castell de Solivella, la millor mostra del gòtic florit, amb elements renaixentistes, de la comarca. Voltejaven l'edifici fossats, murs i contramurs; la seva planta rectangular annexionava dues torres rodones, situades als angles, amb merlets, sageteres i matacans; en l'interior de l'edifici hi havia un gentil pati quadrat, al bell mig del qual es trobava la cisterna -que avui fa de dipòsit municipal d'aigua-, coronada per un monument piramidal encimerat per una bella estàtua, d'estil gòtic, de l'arcàngel Sant Miquel vencent el dimoni i que actualment es conserva a la casa que el Sr. Frederic Travé té a Cubelles. L'escala de pedra, amb passamà treballat, que donava accés a les estances superiors, fou venuda i traslladada al Palau Maricel de Sitges. Dins el castell hi havia, segons les descripcions d'excursionistes de la fi de segle XIX, belles sales amb rics teginats, mènsules, impostes daurades, i l'imponent escalfapanxes de marbre blanc, flanquejat per dos àngels de grandària natural sostenint l'escut les Llorac. L'edifici fou castigat, però, durant la Primera Guerra Carlina, on es feren forts els carlins. Restaurat després, fou novament malmès durant la Segona Guerra Carlina. Tot i això, l'edifici mantenia encara elements artístics importants, que el 1879 motivaren l'interès de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, que s’adreçà, primer, a l’ajuntament de Solivella intercedint per la conservació del monument i proposant la seva compra, atès que podria servir de casa del comú, de jutjat municipal, casa de beneficència i presó, serveis que el municipi realitzava sense locals propis; i després, el 1880, a la Comissió de Monuments a la Diputació de Tarragona requerint-los a conservar el palau-castell dels Llorac, i a evitar que els propietaris venguessin la pedra del edifici a una pesseta la carretada. Al cap de dos anys, el 1882, l'esmentada Associació, després d’haver intentat la compra per 1.200 duros per part d’un particular interessat en la seva conservació, declarava que no s’havia pogut dur a efecte la venda pel fet que el castell es trobava ja en estat ruïnós, amb els sostres caiguts i venudes les bigues. Dels Llorac passà, a la segona meitat del segle XVIII, als Palmerola, per casament, el 1751, de Maria Josefa de Llorac amb Francesc Xavier Despujol. Ignasi Maria Despujol el vengué, el 1870, per 5.000 duros, als propietaris de Solivella, Francesc Casamitjana i Andreu i Tomàs Espanyol y Travé. Al cap de poc temps, Frederic Travé, l’adquirí dels esmentats propietaris i el cedí a l’ajuntament de Solivella, el qual el 1915 féu caure amb dinamita les restes d’aquell bell palau. El poble de Solivella, situat a la plana, es formà a redós de l’antic castell, a la seva banda oriental. Havia estat emmurallat. Tingué una gran expansió al llarg del segle XIX, com ho palesen la major part de les llindes de les seves cases que duen la data de finals del segle esmentat. En la seva construcció s’utilitzaren pedres procedents del palau-castell dels Llorac. Un especial relleu tingué la Societat Agrícola, fundada el 1901, i que agrupà els pagesos més febles econòmicament. El 1916 es creà el Sindicat Agrícola, integrat pels pagesos més benestants. Ambdues institucions es fusionaren el dia 1 de juny de 1937 i continua en l’actualitat amb el nom de Cooperativa de Viticultors. Anteriorment (1 d'abril de 1897) s’havia creat a Solivella una associació de pagesos, amb el nom de Germandat de Sant Isidre Llaurador, que tenia com a finalitat la defensa dels interessos dels associats en moments de dificultats. De l’antiga església romànica, situada a la part alta de la població, a poca distància del castell, no queda cap resta. La bella talla romànica policromada de la Verge que la presidia, és dipositada avui al Museu Diocesà de Tarragona. L’actual església parroquial de l’Assumpció de la Mare de Déu és d'estil barroc, i fou construïda l’any 1769 aprofitant la pedra de l’anterior. L’altar major, també d’estil barroc, com també diversos laterals, foren cremats durant la darrera guerra civil. Un interessant retaule gòtic, anomenat de la Mare de Déu de Solivella, obra de Mateu Ortoneda, que procedia de la capella del castell, fou traslladat, al començament del segle XX a la catedral de Tarragona, on es conserva.
Personatges solivellencs: * Carles de Llorac i de Moixó. Nasqué a Solivella el 1681, fill dels barons de la nostra població. Fou general del rei-arxiduc Carles III durant la Guerra de Successió, i després passà amb l’emperador a Viena, on morí el 1762. * Galcerán de Vilalba de Meca i Llorac, baró de Solivella. Fou capità general de Catalunya els anys 1808 i 1809. * Josep Maria Sans i Travé, convilatà contemporani. Director de l’Arxiu Nacional de Catalunya, des de la seva creació fins el 27 de maig de 2003, en què va ser nomenat Director General del Patrimoni Cultural de la Generalitat. Arran del seu cessament torna a ocupar el càrrec de Director de l’Arxiu Nacional.
Demografia: El moment més rellevant per Solivella, com a nombre d’habitants, va ser a l’any 1897, just abans de la fil·loxera, quan el nostre poble va arribar a tenir 1.742 habitants.
(*) Fogatge: Dret feudal que el senyor cobrava per cadascun dels focs o famílies que tenia com a vassalls. (**) Les xifres publicades de l’any 2001 són de l'IDESCAT (Institut Català d’Estadística), en canvi l'INE (Instituto Nacional de Estadística) dóna con a vàlides: Població total: 617 habitants. 303 homes i 314 dones. (***) Curiosament aquest tres anys ofereixen xifres molt diferents entre les que oficiosament han donat membres del mateix Ajuntament (a l’any 2004, parlen d’uns 750 habitants o més, i segons publica un estudi de "La Nova Conca" el 2004 Solivella tenia 746 habitants) i les que resulten publicades a d’Institut d’Estadística de Catalunya (les oficials a tots els efectes), on únicament es transcriu els cens de població que el propi Ajuntament deu haver facilitat a la Generalitat segons el padró del municipi.
Segons lloc de naixement
Segons estat civil Al cens de l’any 1996, teníem 219 solters/es, 351 casats/des, 80 vidus/es, 7 separats/des i 1 divorciat. Al cens de l’any 2001 teníem 219 solters/es, 337 casats/des, 69 vidus/es, 4 separats/des i 4 divorciats
Segons nivell d'estudis (de 10 anys en endavant)
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
l
primer document escrit que fa referència a la Conca de Barberà està datat
a l'any 945 i correspon a la donació, feta pel comte Sunyer de Barcelona,
de Sant Pere d'Ambigats (en l'actual terme de Barberà de la Conca) al
monestir de Santa Cecília de Montserrat.
